dijous, 20 de desembre de 2012

Balanç viatger 2012: “desclavem” algunes espines




Estem a punt d’acabar l’any 2012 i tenia intenció de publicar el viatge “estrella” d’aquest any abans de finalitzar desembre, però no em serà possible: la fase previa de recopilació i de documentació està resultant més lenta i complexa de l’esperat; haureu d’esperar al gener.

Atès que tinc ganes d’acomiadar l’any amb un nou article, se m’ha acudit fer un petit balanç del 2012. 
Com apunta el títol, ha estat un any en què he pogut treure’m algunes espines que tenia clavades des de feia molts anys, i ja us podeu imaginar la satisfacció que dóna haver complert 3 somnis pendents :

-ROMA: La ciutat més prodigiosa de l’univers. He tardat molts anys, però finalment he pogut conèixer Roma, ciutat imprescindible en qualsevol agenda viatgera, i més encara per un amant de l’arqueologia i de l’art com jo. Roma és la CIUTAT-MONUMENT  per excel.lència, a gairebé qualsevol cantonada trobes un monument. Això pràcticament només succeeix a Roma; bé potser Venècia, i Florència diuen que també, si bé aquesta darrera encara no la conec.
Estic convençut que tornaré a Roma, és una ciutat amb molt magnetisme i a més, hem fet una estada “llampec” de només 3 dies L .


Castel Sant'Angelo i riu Tiber, Roma



Aquí teniu el link de l’entrada que vaig publicar sobre Roma: Roma



-EGIPTE: Un altre destí emblemàtic per als apassionats de l’arqueologia i de l’art, que ha estat el viatge “estrella” del 2012.
Quan estudiava a la universitat ja sentia una forta atracció per aquest territori i han hagut de passar 20 anys fins que he pogut visitar-lo, tot i que no ben bé com jo hagués volgut: les circumstàncies aconsellaven contractar un viatge organitzat. Malgrat tot, no estic penedit d’haver-hi anat amb viatge organitzat, si no tot el contrari.
Egipte és un país fantàstic que no deixa de sorprendre, malgrat haver vist prèviament centenars de fotos i reportatges sobre les piràmides, Karnak, Luxor, Abu Simbel, Tutankhamon, la Vall dels Reis (Kings Valley)... El famòs anunci de Mastercard és l’slogan perfecte d’Egipte: visitar les Piràmides de Gizeh no té preu.
Espero que serà el proper article del blog.



L'Esfinx i les Piràmides de Gizeh



-ANDORRA: la Vall del Madriu. Declarada patrimoni mundial per la Unesco, aquest destí està especialment indicat per als muntanyencs i persones que estimem la natura, una altra de les meves passions. És un dels racons del Pirineu que tenia pendent visitar des de feia molts anys, concretament des d’un estiu que vaig fer una llarga estada en aquest país i vaig poder saber quins eren els seus paisatges més bonics: la Vall del Madriu ocupava els 1rs llocs de la llista. Aquell estiu, per diversos motius no vaig poder-hi anar, així que cada any una veu interior no parava d'insistir en que visités la Vall del Madriu.
És una vall de paratges solitaris i salvatges, lliure des de la capçalera fins al final de qualsevol construcció moderna; amb prou feines trobes cap altre excursionista durant tot el dia. No sembla que estiguis al rovell de l’ou d’Andorra: el país dels comerços, les quilomètriques cues de cotxes, les urbanitzacions i estacions d’esquí... Diria que més aviat et trobes dins d’un petit paradís.


Vall del Madriu, Andorra



Aqui teniu l’enllaç que vaig publicar de la Vall del Madriu i d’Andorra: Madriu





De cara al 2013 tinc més espines clavades; potser la més important és la Toscana, en quant a viatge amb pressupost assequible, és clar. Si parlem de viatges amb pressupostos elevats, i ara per ara lluny de les meves possibilitats en tinc molts més: Canadà, Perú, Mèxic, Nova Zelanda, Patagònia. D’aqui un any us diré  he pogut desclavar o no més espines.

Per a finalitzar només em queda desitjar-vos un BON NADAL i FELIÇ 2013






Balance viajero 2012: “desclavamos” algunas espinas

Estamos a punto de acabar el  2012 y tenía intención de publicar el viaje “estrella” de este año antes de finalizar diciembre, pero no me será posible: la fase previa de recopilación y de documentación está resultando más lenta y compleja de lo  esperado; tendréis que esperar hasta enero.

Dado que tengo ganas de despedir el año con un nuevo artículo, se me ha ocurrido hacer un pequeño balance del 2012. 
Cómo apunta el título, ha sido un año en que he podido sacarme algunas espinas que tenía clavadas desde hacía muchos años, y ya os podéis imaginar la satisfacción que da haber cumplido 3 sueños pendientes :

-ROMA: La ciudad más prodigiosa del universo. He tardado muchos años, pero finalmente he podido conocer Roma, ciudad imprescindible en cualquier agenda viajera, y más todavía para un amante de la arqueología y del arte como yo. Roma es la CIUDAD-MONUMENTO por excelencia, en casi cualquier esquina encuentras un monumento. Esto prácticamente sólo sucede en Roma; bien quizás Venecia, y Florencia dicen que también, si bien esta última todavía no la conozco.
Estoy convencido que volveré a Roma, es una ciudad con mucho magnetismo y además, hemos hecho una estancia “relámpago” de sólo 3 días :(.
Aquí tenéis el link de la entrada que publiqué sobre Roma: Roma

-EGIPTO: Otro destino emblemático para los apasionados de la arqueología y del arte, y que ha sido el viaje “estrella” del 2012.
Cuando estudiaba en la universidad ya sentía una fuerte atracción por este territorio y han tenido que pasar 20 años hasta que he podido visitarlo, a pesar  que no exactamente tal como hubiera deseado: las circunstancias aconsejaban contratar un viaje organizado. A pesar de todo, no estoy arrepentido de haber ido con viaje organizado, si no todo lo contrario.
Egipto es un país fantástico que no deja de sorprender, a pesar de haber visto previamente centenares de fotos y reportajes sobre las pirámides, Karnak, Luxor, Abu Simbel, Tutankhamon, el Valle de los Reyes (Kings Valley)... 
El famoso  anuncio de Mastercard es el slogan perfecto de Egipto: visitar las Pirámides de Gizah no tiene precio.
Espero que será el próximo artículo del blog.

-ANDORRA: el Valle del Madriu. Declarado patrimonio mundial por la Unesco, este destino está especialmente indicado para los montañeros y personas que amamos la naturaleza, otra de mis pasiones. Es uno de los rincones del Pirineo que tenía pendiente visitar desde hacía muchos años, concretamente desde un verano que hice una larga estancia en este país y en pude saber cuales eran sus paisajes más bonitos: el Valle del Madriu ocupaba los primeros lugares de la lista. Aquel verano, por varios motivos no pude ir, así que cada año iba escuchando una vocecita interior que insistía para que visitase el Valle del Madriu.
Valle de parajes solitarios y salvajes, libre desde la cabecera hasta el final de cualquier construcción moderna, apenas encuentras ningun otro excursionista durante todo el día. No parece que estés en el corazón de Andorra: el país de los comercios, las quilométricas colas de coches, las urbanizaciones y estaciones de esquí...Diría que más bien te encuentras dentro de un pequeño paraíso.
Aqui tenéis el enlace que publiqué del Valle del Madriu y de Andorra: Madriu



De cara al 2013 tengo más espinas clavadas; quizás la más importante es la Toscana,  en cuanto a viaje con presupuesto asequible, está claro. Si hablamos de viajes con presupuestos elevados, y hoy por hoy lejos de mis posibilidades tengo muchos más: Canadá, Perú, México, Nueva Zelanda, Patagonia. De aqui un año os informaré si  he podido desclavar o no más espinas.

Para finalizar sólo me queda desearos unas FELICES NAVIDADES y PRÓSPERO AÑO 2013

dimecres, 17 d’octubre de 2012

ELS COLORS DE LA TARDOR


Fageda d'en Jorda a la tardor Parc natural de la Zona Volcanica de la Garrotxa


Ja som a la tardor, una època que per a moltes persones és trista i gris, atès que suposa el retorn a la feina i la rutina després de les vacances d’estiu; els dies s’escurcen notablement, fa més mal temps, baixen les temperatures... En  fi, això és la part negativa de la tardor, perquè de coses positives en té moltes i una de les millors que ens ofereix la tardor és el magnífic espectacle dels boscos caducifolis quan les seves fulles canvien de color i trobem una varietat cromàtica impressionant: des del verd i groc fins al marró i vermell. És una meravella de la natura que no us podeu perdre i per això a continuació  us recomanaré uns quants boscos caducifolis de faigs de la geografia catalana per a perdre-us i que heu de visitar en dates properes, abans que perdin les fulles:

Mapa de fagedes de Catalunya Grevolosa el Retaule Santa Fe Gresolet

Mapa de localització de les fagedes


FAGEDA D’EN JORDÀ


És possiblement la fageda més popular de Catalunya , molt probablement influït pel fet que el gran poeta Joan Maragall va dedicar-hi un poema.
Es troba a la província de Girona, a molt pocs km. d’Olot, i dins del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.
Si només voleu visitar la fageda, és a 5 minuts escassos de l’aparcament de la carretera i està molt ben indicat. Ara bé, aconsello no limitar-vos a visitar únicament la fageda d’en Jordà, sino allargar el recorregut i pujar fins al cràter del volcà de Santa Margarida, on a dins del qual hi ha una petita ermita.
Una 2a recomanació és visitar el poble medieval de Santa Pau, a molt pocs km. de la fageda.


Fageda d'en Jorda a la tardor contrallum Parc natural de la Zona Volcanica de la Garrotxa


Fageda d'en Jordà



EL MONTSENY


Es troba a la comarques del Vallès Oriental, la Selva i Osona, entre les províncies de Barcelona i Girona.
La seva peculiar situació i climatologia ha permès que tingui una biodiversitat gairebé única a Catalunya, fins i tot amb alguns endemismes, i trobem des de l’hàbitat típic de bosc mediterrani d’alzines i arbusts a les cotes baixes, fins a boscos de pi negre, avets i faigs a les zones més altes i/o amb orientació nord, més propis de regions alpines.
Això ha estat motiu més que  suficient per a que se li reconegui una doble protecció legal: per una part està catalogat com a Parc natural, i per altra com a Reserva de la Biosfera per part de la Unesco.

Dins de les fagedes, recomano especialment la de Santa Fe, situada als peus del Turó de l’Home i de les Agudes i de molt fàcil accés per carretera, que de fet la creua pel mig. La fageda de Santa Fe té un petit embassament, que en dies clars i assolellats permet contemplar l’espectacle del reflex  dels cromatismes dels faigs a les seves aigües igual que un mirall.

Santa Fe de Montseny a la tardor Fageda Parc natural del Montseny

Bosc de Santa Fe de Montseny


EL CADÍ-MOIXERÓ


És un massís muntanyós del Prepirineu català, situat a cavall de les comarques del Berguedà, Cerdanya i Alt Urgell, i és l'únic Parc natural de Catalunya que s'estèn per 3 províncies: Barcelona, Lleida i Girona.

Us recomano en particular 2 fagedes del Parc Natural:

-Bosc de Gresolet: és una fageda situada a les proximitats del Santuari- Refugi de Gresolet. S’arriba des de Saldes, per una pista forestal de terra en bon estat. A més de la bellesa del bosc s’afegeix l’espectacularitat de trobar-se als peus de la cara Nord del Pedraforca, i les seves mítiques parets verticals.


Bosc de Gresolet a la tardor Fageda Saldes Alt Bergueda Parc natural del Cadi-Moixero

La cara Nord del Pedraforca des del Bosc de Gresolet



-Fageda del Clot d’en Pere: Està a prop de Gréixer, petit llogarret al que s’arriba des de Bagà 1r per carretera i després per pista forestal no recomanable per a turismes. Des de la carretera  és pot arribar fins a Gréixer  en uns 30 minuts a peu per la pista, i després són necessaris 30 o 40 minuts més per arribar a la fageda.

A diferència de la Fageda d’en Jordà i del Montseny, aquests 2 boscos del Parc Natural del Cadí tenen una extensió més petita,  alhora que són molt menys coneguts pel públic en general, i per tant és molt més probable passejar per aquestes 2 fagedes totalment en solitari sense trobar altres excursionistes.

LA GREVOLOSA


Fageda situada al Nord-est de la Comarca d’Osona (província de Barcelona), dins el terme municipal de Sant Pere de Torelló i molt a prop del Coll de Bracons.

El seu accés és des de l’antiga carretera de Sant Pere de Torelló al Coll de Bracons (ctra. BV-5224): S’ha de deixar el cotxe poc després del km. 23 de la mencionada carretera, al costat de l’indicador “El Molí de Bracons”. Des d’aquest punt, es tarda uns 45 minuts aproximadament en arribar a la fageda.

Personalment de tots els boscos caducifolis que detallo aquí és el que trobo més especial i bonic, amb 3 faigs catalogats oficialment com a monumentals i amb alçades superiors als 40 m.


Colors de tardor, les millors fagedes de Catalunya

La Grevolosa


Aquí teniu un enllaç a una web que detalla molt bé l’accés a la Grevolosa , atès que si no ho coneixeu, podríeu tenir alguna complicació per arribar-hi.




 

FAGEDA DEL RETAULE


No podia acabar l'article sense incloure un bosc de les "oblidades" Terres de l'Ebre.
Aquesta fageda és la més meridional dels Països Catalans i es troba dins dels límits del Parc Natural dels Ports, al Sud-oest de la Província de Tarragona, i molt a prop ja de la demarcació de Castelló.
De tots els boscos caducifolis que us he seleccionat, aquest és el que té el seu accés més llarg i complex, tant amb el vehicle per arribar fins al punt de sortida, com després a peu (unes 2 hores).
Per accedir-hi cal anar fins a l’embassament d’Ulldecona a la província de Castelló per la carretera CV-105, i després de creuar-lo heu de girar a la dreta per una pista forestal sense asfaltar i seguir-la durant uns 17 km fins l’Àrea de lleure de la Fou, on es deixa el vehicle. Podeu continuar per la pista fins la Font del Teix, però es troba en mal estat.

D’aquesta fageda destaca especialment un exemplar de faig únic, anomenat Faig Pare, catalogat com a arbre monumental, amb unes formes i dimensions excepcionals i una antiguitat calculada de més de 250 anys.

Fageda del Retaule Faig Pare Parc Natural dels Ports Terres de l'Ebre

El Faig Pare


Per acabar, us deixo el link de la web del Parc Natural dels Ports, amb un mapa on detalla la localització del Faig Pare i la Fageda del Retaule, perquè té un accés complicat:

Posts del meu blog relacionats

Els colors de la tardor - 2a part

Serra de Catllaras a la tardor Fageda Santuari de Falgars Alt Bergueda La Pobla de Lillet



>>>>>>







- Els colors de la tardor (3a part)

Bosc de Conangles a la tardor Fageda Val d'Aran Pirineu de Lleida



>>>>>>





-Relats d'altres viatjers #PostAmics :

- Els amics i bloguers de viatges VolandoVoy  en el seu post d'excursions d'un dia des de Barcelona detallen 2 itineraris per  Santa Fe i Fageda i d'en Jordà.

- L'amic bloguer La tortuga se mueve ens proposa al seu post una atractiva excursió per El volcà del Croscat i la Fageda d'en Jordà



LOS COLORES DEL OTOÑO


Ya estamos en otoño, una época que para muchas personas es triste y gris, dado que supone el regreso al trabajo y la rutina después de las vacaciones de verano; los días se acortan notablemente, hace más mal tiempo, bajan las temperaturas... En fin, esto es la parte negativa del otoño, porque de cosas positivas tiene muchas y una de las mejores que nos ofrece el otoño es el magnífico espectáculo de los bosques caducifolios cuando sus hojas cambian de color y encontramos una variedad cromática impresionante: desde el verde y amarillo hasta el marrón y rojo. Es una maravilla de la naturaleza  que no os podéis perder y por eso a continuación os recomendaré unos cuántos bosques caducifolios de hayas de la geografía catalana para perderos y que tenéis que visitar en fechas próximas, antes de que pierdan las hojas:





HAYEDO D'EN JORDÀ (Fageda d'en Jordà)



Es posiblemente el hayedo más popular de Cataluña , muy probablemente influido por el hecho que el gran poeta Joan Maragall le dedicó un poema.

Se encuentra en la provincia de Girona, a muy pocos km. de Olot y dentro del Parque Natural de la Zona Volcánica de la Garrotxa.

Si sólo queréis visitar el hayedo, está a 5 minutos escasos del aparcamiento de la carretera y está muy  indicado. Ahora bien, aconsejo no limitaros a visitar únicamente el hayedo d'en Jordà, sino alargar el recorrido y subir hasta el cráter del volcán de Santa Margarida, cuyo interior alberga una pequeña ermita.

Una 2a recomendación es visitar el pueblo medieval de Santa Pau, a muy pocos km. del hayedo.





EL MONTSENY



Se encuentra en la comarcas del Vallès Oriental, la Selva y Osona, entre las provincias de Barcelona y Girona.

Su peculiar situación y climatología ha permitido que tenga una biodiversidad casi única en Cataluña, incluso con algunos endemismos, y encontramos desde el hábitat típico de bosque mediterráneo de encinas y arbustos en las cotas bajas, hasta bosques de pino negro, abetos y hayas en las zonas más altas y/o con orientación norte, más propios de regiones alpinas.
Esto ha sido motivo más que suficiente para que se le reconozca una doble protección legal: por una parte está catalogado como Parque natural, y por otra como Reserva de la Biosfera (MAB) por parte de la Unesco



Dentro de los hayedos, recomiendo especialmente el de Santa Fe, situado a los pies del Turó de l'Home y de las Agudes y de muy fácil acceso por carretera, que de hecho la cruza por el medio. El hayedo de Santa Fe tiene un pequeño embalse, que en días claros y soleados permite contemplar el espectáculo del reflejo de los cromatismos de las hayas en sus aguas igual que si fuese un espejo.



EL CADÍ-MOIXERÓ



Es un macizo montañoso del Prepirineo catalán, situado a caballo de las comarcas del Bergadán, Cerdanya y Alto Urgell, y es el único Parque Natural de Catalunya que se extiende por 3 provincias: Barcelona, Lleida y Girona.


Os recomiendo en particular 2 hayedos de este Parque Natural:



-Bosque de Gresolet: es un hayedo situado en las proximidades del Santuario- Refugio de Gresolet, y se llega desde Saldes, por una pista forestal de tierra en buen estado. 

Además de la belleza del bosque se añade la espectacularidad de encontrarse a los pies de la cara Norte del Pedraforca, y sus míticas paredes verticales.



-Hayedo del Hoyo d'en Pere: Está cerca de Gréixer, pequeña pedanía a la que se llega desde Bagà 1º por carretera y después por pista forestal no recomendable para turismos. Desde la carretera se puede llegar hasta Gréixer en unos 30 minutos a pie por la pista, y después son necesarios 30 o 40 minutos más para llegar al hayedo.



A diferencia del Hayedo de en Jordà y del Montseny, estos 2 bosques del Parque Natural del Cadí tienen una extensión más pequeña, a la vez que son mucho más desconocidos por el público en general, y por lo tanto es mucho más probable pasear por estos 2 hayedos totalmente en solitario sin encontrar otros excursionistas.



GREVOLOSA



Hayedo situado en el Nordeste de la Comarca de Osona (provincia de Barcelona), dentro del término municipal de Sant Pere de Torelló y muy cerca del Collado de Bracons.

Su acceso es desde la antigua carretera de Sant Pere de Torelló al Collado de Bracons (ctra. BV-5224): Se tiene que dejar el coche poco despúes del km. 23 de la mencionada carretera, junto al indicador “El Molino de Bracons”. Desde este punto, se tarda 1 hora aproximada en llegar al hayedo. 

Personalmente de todos los bosques caducifolios que detallo aquí es el que encuentro más especial y bonito, con 3 hayas declaradas oficialmente como árboles monumentales y con alturas superiores a los 40 m.



Aquí tenéis un enlace a una web donde detalla muy bien el acceso a la Grevolosa, dado que si no se conoce puede ofrecer alguna complicación llegar al lugar:










HAYEDO DEL RETABLO



No podía acabar el artículo sin incluir un bosque de las "olvidadas" "Terres de l'Ebre"(Tierras del Ebro).
Este hayedo es el más meridional de los Países Catalanes y se encuentra dentro de los límites del Parque Natural dels Ports, en el Suroeste de la provincia de Tarragona, y muy cerca ya de la demarcación de Castellón.

De todos los bosques caducifolios que os he seleccionado, este es el que tiene su acceso más largo y complejo, tanto con el vehículo para llegar hasta el punto de salida, como después a pie (unas 2 horas). 

Para acceder hay que ir hasta el embalse de Ulldecona en la provincia de Castellón por la carretera CV-105, y después de atravesarlo tenéis que girar a la derecha por una pista forestal sin asfaltar y seguirla durante unos 17 km hasta el área de ocio de la Fou, donde se aparca el vehículo y se empieza a andar. Podríais continuar por la pista hasta la Fuente del Tejo, pero se encuentra en mal estado. 



De este hayedo destaca especialmente un ejemplar de haya única, denominada Faig Pare (Haya Padre), catalogado como árbol monumental, con unas formas y dimensiones excepcionales y una antigüedad calculada de más de 250 años.



Para acabar, os dejo el link de la web del Parque Natural dels Ports, con un mapa donde detalla la localización del Faig Pare y el Hayedo del Retablo, porque tiene un acceso complicado:


Posts de mi blog relacionados

Los colores del otoño - 2a parte

-Los colores del otoño - 3a parte


-Relatos de otros viajeros #PostAmigos :

- Los amigos y blogueros VolandoVoy  en su post dedicado a excursiones de 1 día desde Barcelona detallan 2 itinerarios por  Santa Fe de Montseny y la "Fageda d'en Jordà"

- El amigo bloguero La tortuga se mueve nos propone en  su post una atractiva excursión por El volcán del Croscat y la Fageda d'en Jordà

dimarts, 28 d’agost de 2012

LES MILLORS PIZZES




Això de ser a ple estiu i enmig d’una onada de calor, no sé si és la causa que se m’hagin alterat els circuits neuronals i m’hagi vingut al cap escriure sobre pizzes. Aparentment podríeu pensar que es tracta d’un tema completament apartat  dels viatges, però sí que té certa relació i de seguida la trobareu:

Els que viatgem amb un poder adquisitiu limitat i pressupostos ajustats, sovint hem de fer mans i mànigues per evitar grans despeses durant els viatges i un dels factors que fa disparar el pressupost és el dels àpats a restaurants, sobretot a països amb un nivell econòmic igual o superior a Espanya, i de fet és el que succeeix a gairebé tota Europa Septentrional i Occidental, potser excepte Portugal. I un recurs que sovint utilitzem per evitar forts increments  en  les despeses gastronòmiques és precisament menjar pizza.

La pizza és un plat contundent, molt calòric, que atipa i normalment només cal demanar com a 2n plat o entrant una simple amanida compartida o inclús a vegades ni és necessari aquest 2n plat depenent de la mida de la pizza. D’aquesta manera podem fer un àpat amb un pressupost acceptable, sempre que no demanem begudes cares (vins especialment), atès que la pizza no és un plat car a la majoria de restaurants o pizzeries.

Després d’aquest preàmbul necessari us detallaré els locals on he menjat les millors pizzes quan he anat de viatge:

COMO (Lombardia – Itàlia)

Puc afirmar que a Como és on he tastat la millor pizza. En aquesta ocasió va ser un sopar: vam arribar al local un dissabte a les 21 hores i encara vam haver d’esperar uns minuts per a trobar taula lliure. Quan un local està ple és molt bon indici, a més cal tenir  en compte que fora d’Espanya a les 21 hores habitualment tothom fa estona que ha acabat de sopar. Un detall que ens va agradar molt és que, a més de l’amabilitat de tot el personal, estava a la vista de tots els clients la cuina on  tenia lloc tot el procés d’elaboració de les pizzes: des de la preparació de la massa, els ingredients, la col.locació al FORN DE LLENYA...
El local es diu “Fratelli la Bufala” i es tracta d’una franquícia de pizzeries distribuïdes per tota Itàlia i també per ciutats d’altres països europeus, entre elles Barcelona; aquí teniu el link:



TORINO (Torí) ,Piemonte – Itàlia

Aquest restaurant també ens va agradar molt, i a l’igual que a la pizzeria de Como, estava a la vista de tothom el forn de llenya on coïen les pizzes.
El local s’anomena “Le Rondini” i ja us vaig comentar alguns detalls a l’entrada que vaig publicar sobre Torino. Aquest és el link:

www.le-rondini.net/

VENEZIA (Itàlia)

Aquesta pizzeria la vam descobrir perquè estava a l’illa de la Giudecca, molt a prop de l’Hostel on vam dormir.
El lloc és molt senzill, malauradament no vaig apuntar el seu nom,  i està especialment pensat  com a local amb pizzes per a recollir i emportar, si bé disposa d’unes quantes taules i cadires per a poder menjar in situ.



Itàlia és per excel.lència el país de les pizzes, però no hem menjat bones pizzes únicament en aquest país:

 Un any que vam anar de vacances als Alps Marítims i la Costa Blava vam poder menjar bones pizzes i una d’elles va ser en un “xiringuito” exclusiu per a recollir i emportar. Potser el fet de trobar-se a pocs km. d’Itàlia és la causa que tinguin bona ma en la seva elaboració.

Per acabar inclouré a la relació un altre local que no pertany a Itàlia:


KRANJSKA-GORA (Eslovènia)

Tinc molt bon record de la pizzeria d’aquesta població eslovena situada als peus del Parc Nacional del Triglav.
Vam aturar-nos gràcies a que en aquella hora el temps no acompanyava,amb un dia gris, tapat i pluja intermitentment.
El local s’anomena Penzion Lipa, i el vam escollir perquè la guia Lonely Planet (LP) el recomanava, i en aquest cas va ser una decisió totalment encertada, cosa que no sempre ens ha passat quan hem anat a menjar a restaurants aconsellats per la guia LP.

Aquí teniu el link:  http://penzion-lipa.si/en

Com anècdota comentaré que després de dir al cambrer que veníem de Barcelona i Catalunya es va posar a somriure i ens va respondre: “Fantàstic, em sembla molt bé que els catalans hagin prohibit les curses de braus” (Feia 2 o 3 mesos que el Parlament de Catalunya havia aprovat l’abolició de les curses de braus a Catalunya). A títol personal afegiré que l'opinió del cambrer la comparteixo totalment.





LAS MEJORES PIZZAS


Esto de estar en pleno verano y en medio de una ola de calor, no sé si es la causa que se me hayan alterado los circuitos neuronales y me haya venido a la cabeza escribir sobre pizzas. Aparentemente podríais pensar que se trata de un tema completamente apartado de los viajes, pero sí que tiene cierta relación y enseguida la encontraréis:

Los que viajamos con un poder adquisitivo limitado y presupuestos ajustados, a menudo tenemos que hacer importantes esfuerzos para evitar grandes gastos durante los viajes y uno de los factores que hace disparar el presupuesto es el de las comidas en restaurantes, sobre todo en países con un nivel económico igual o superior a España, y de hecho es lo que sucede en casi toda Europa Septentrional y Occidental, quizás excepto Portugal. Y un recurso que a menudo utilizamos para evitar fuertes incrementos en los gastos gastronómicos es precisamente comer pizza.

La pizza es un plato contundente, muy calórico, que llena y normalmente sólo hay que pedir como 2n plato o entrante una simple ensalada compartida o incluso a veces ni es necesario este 2n plato dependiendo del tamaño de la pizza. De este modo podemos hacer una comida con un presupuesto aceptable, siempre que no pidamos bebidas caras (vinos especialmente), dado que la pizza no es un plato caro en la mayoría de restaurantes o pizzerías.

Después de este preámbulo necesario os detallaré los locales donde he comido las mejores pizzas cuando he ido de viaje:

COMO (Lombardia – Italia)

Puedo afirmar que en Como es dónde he probado la mejor pizza. En esta ocasión fue una cena: llegamos al local un sábado a las 21 horas y todavía tuvimos que esperar unos minutos para encontrar mesa libre. Cuando un local está lleno es muy buen indicio, además hay que tener en cuenta que fuera de España a las 21 horas habitualmente todo el mundo hace rato que ha acabado de cenar. Un detalle que nos gustó mucho es que, además de la amabilidad de todo el personal, estaba a la vista de todos los clientes la cocina donde tenía lugar todo el proceso de elaboración de las pizzas: desde la preparación de la masa, los ingredientes, la colocación en el HORNO DE LEÑA...
El local se llama “Fratelli la Bufala” y se trata de una franquicia de pizzerías distribuidas por toda Italia y también por ciudades de otros países europeos, entre ellas Barcelona; aquí tenéis el link:


http://www.fratellilabufala.eu/


TORINO (Turín) ,Piemonte – Italia

Este restaurante también nos gustó mucho, y al igual que a la pizzería de Como, estaba a la vista de todo el mundo el horno de leña donde cocían las pizzas.
El local se denomina “Le Rendini” y ya os comenté algunos detalles en la entrada que publiqué sobre Turín. Este es el link:

www.le-rondini.net/

VENEZIA (Italia)

Esta pizzería la descubrimos porque estaba en la isla de la Giudecca, muy cerca del Hostel donde dormimos.
El lugar es muy sencillo, desgraciadamente no apunté su nombre, y está especialmente pensado como local con pizzas para recoger y llevarse, si bien dispone de unas cuántas mesas y sillas para poder comer in situ.
Italia es por excelencia el país de las pizzas, pero no hemos comido buenas pizzas únicamente en este país:

Un año que fuimos de vacaciones a los Alpes Marítimos y la Costa Azul pudimos comer buenas pizzas y una de ellas fue en un “chiringuito” exclusivo para recoger y llevar. Quizás el hecho de encontrarse a pocos km. de Italia es la causa que tengan buena mano en su elaboración.

Para acabar incluiré en la relación otro local que no pertenece a Italia:

KRANJSKA-GORA (Eslovenia)

Tengo muy buen recuerdo de la pizzería de esta población eslovena situada a los pies del Parque Nacional del Triglav.
Nos paramos gracias a que en aquella hora el tiempo no acompañaba, con un día gris, tapado y lluvia intermitentemente.
El local se denomina “Penzion Lipa”, y lo escogimos porque la guía Lonely Planet (LP) lo recomendaba, y en este caso fue una decisión totalmente acertada, cosa que no siempre nos ha pasado cuando hemos ido a comer a restaurantes aconsejados por la guía LP.

Aquí tenéis el link:


http://penzion-lipa.si/en

Como anécdota comentaré que después de decir al camarero que veníamos de Barcelona y Cataluña se puso a sonreír y nos respondió: “Fantástico, me parece muy bien que en Cataluña hayan prohibido las corridas de toros” (Hacía sólo 2 o 3 meses que el Parlamento de Cataluña había aprovado la abolición de las corridas de toros en Cataluña). A título personal añadiré que comparto totalmente la opinión del camarero
 

divendres, 10 d’agost de 2012

BARRANQUISME - CANYONING (Breu introducció a aquesta activitat esportiva)


Ara que som a ple estiu i fa molta calor, aprofitaré per a publicar un tema molt adient per l’època: el descens de barrancs, una activitat que m’apassiona amb bogeria i que practico sempre que puc.

A grans trets i per a fer-me entenedor, es tracta d’una activitat esportiva que consisteix en baixar per un curs d’aigua més o menys encaixonat, i de salvar tots els obstacles que anem trobant pel camí, ja sigui mitjançant la natació, simplement caminar, el salt (si hi ha prou profunditat), o la tècnica del ràpel.

Normalment els barrancs porten aigua, però no sempre és així: pot ser degut a que el tipus de roca és molt permeable i tota l’aigua es filtra al subsòl, o bé  perquè és època de sequera i fa temps que no plou.

Personalment prefereixo els barrancs amb aigua, perquè aquesta aporta una part FONAMENTAL de l’interès en l’activitat: nedar pel riu entre estretes parets és una de les millors sensacions, o bé realitzar algun salt a l'aigua (després d’haver comprovat la profunditat) o tobogan natural. A més a més, a l’estiu quan apreta la calor, res millor que una pràctica esportiva en constant remullada.

Els barrancs secs poden ser igualment interessants, i normalment els baixem quan comença a fer fred i la temperatura de l’aigua posa la “gallina de piel”.

El descens de barrancs requereix un material específic que és el següent: vestit de neoprè (pels barrancs amb aigua), arnés amb mosquetons i “vuit”( o rapelador), i corda. Aquests  últims elements en el cas que sigui necessari rapelar, però de fet, crec que més del 90% dels barrancs tenen ràpels “obligats”.

A continuació deixaré una selecció de les millors zones d’Europa Occidental per a practicar el barranquisme:

-Sierra de Guara:

Situada al Prepirineu d’Osca, és una zona clàssica des de sempre, descoberta per espanyols i francesos a partir dels anys 70 i compta amb + de 100 canons i barrancs publicats. En línies generals, més que barrancs, el que predomina a Guara són els canons, és a dir cursos d’aigua amb recorregut més aviat horitzontal, relativament de poc desnivell i pocs obstacles.

A favor: 
té alguns barrancs IMPRESCINDIBLES  i que es podrien situar entre els 15-20 millors descensos de tota Europa: Peonera, Mascún, Gorgas Negras, Balcés.  Climatologia benigna, és una de les zones òptimes per iniciar i/o finalitzar la temporada de barrancs, atès que la temporada hivernal o de fred intens és molt més curta que al Pirineu.
Predomina la roca calcària, material que dóna unes tonalitats fantàstiques a l’aigua quan incideix el sol.
Zona ideal per a iniciació; compta amb fantàstics canons com el Vero o Peonera on no és necessari rapelar, només  caminar, nedar i algun salt optatiu. De fet jo vaig iniciar-me en l’activitat a Guara a l’any 93.

En Contra: Al ser una zona clàssica i molt coneguda està molt massificada en temporada alta, especialment els barrancs de més renom.
A l’estiu és excessivament calorosa i molts canons ja no porten aigua.


Barranc del Mascún, Guara
(Font: forospiedrasobrepiedra.com)


-Pirineu aragonès:

A l’igual que Guara és una zona amb molts barrancs publicats, més de 100, alguns d’ells imprescindibles per a qualsevol practicant de l’activitat, especialment: Miraval, Gloces, Furco, Aigüeta de Barbaruens, La Pazosa, Consusa.

A favor: Només estan massificats alguns barrancs puntuals, especialment els freqüentats per les empreses d’aventura. En general aigua garantida tot l’any. Temperatures menys caloroses respecte Guara a l’estiu.

En contra: aigua més freda i la majoria dels barrancs tenen la temporada més curta, de juny a setembre.


Yesa superior (Buerba, Pirineu d'Osca)
(Font: barranquismo.net) 

-Canigó (Catalunya Nord,  Pirineus orientals francesos):

A diferència de les altres 2 zones, aquí el territori és menys extens i només compta amb uns 20 barrancs publicats.

A favor: Possiblement es troba un dels millors 5 barrancs de tota Europa: el Llech, riu que té de tot: salts, tobogans, ràpels...
Zona de gran bellesa paisatgística.
Molt proper a la costa, a l’estiu és possible sense fer molts quilòmetres baixar un barranc pel matí, i per la tarda anar a la platja o al revés.

En contra: la fama i el prestigi mundial del Llech tenen un preu: durant els caps de setmana de juliol i agost està molt massificat, per això és aconsellable entrar per la tarda, a partir de les 15 h.
Roca granítica extremadament relliscosa.


Tobogan del Llech (Estoher, Pirineus Orientals, França)
 (Font: ari-dragonet.blogspot.com) 

Alps Marítims (França-Itàlia)

A l’igual que Guara és una altra zona clàssica des de sempre per a la pràctica del barranquisme i compta amb més de 200 barrancs publicats.
Molts dels aspectes favorables i desfavorables que he esmentat a Guara també es poden aplicar als Alps Marítims: temporada més llarga, barrancs de visita “obligada” (Maglia, Barbaira, Aiglun...), roca calcària, ideal per a la iniciació, massificació en temporada alta. No obstant, aquest últim punt puc dir per experiència pròpia que l’any que vaig anar-hi, a finals d’agost, vam trobar molt pocs grups baixant barrancs.


Clue de Riolan (Alpes Marítimes, França)
(Font: descente-canyon.com)

Còrsega

És la darrera zona d’Europa que he inclòs a la relació i no puc parlar-hi gaire, perquè és l’única de les descrites que no conec; és una viatge que tinc pendent i espero fer-lo en un futur no gaire llunyà.

-A favor: a l’igual que els Alps Marítims i el Canigó, permet combinar barranquisme i platja en un mateix dia.
Zona de molt bons paisatges.
Varietat de barrancs, més de 140.

-En contra: al tractar-se d’una illa, fa que el seu accés sigui més complex i més car.
Temporada curta, els barrancs perden aigua molt aviat, per això és ideal anar-hi entre maig i juny.


Canyon Purcaraccia, Còrsega
(font: accrodaventures.com)


Per a finalitzar, i si voleu aprofundir en la matèria, us deixo alguns enllaços a algunes webs de barrancs.

http://www.barranquismo.net/index.htm  Pàgina molt complerta de descens de barrancs, amb base de dades de barrancs i canons de molts països, fotos, informació tècnica. Té també un fòrum de molta utilitat, especialment el de cabals, en el què els seus membres informen sobre el nivell d'aigua que porta el barranc que han acabat de baixar. En castellà.

http://www.descente-canyon.com/  Pàgina francesa molt complerta, amb informació similar a la de barranquismo.net, però majoritàriament de canons francesos. De molta utilitat és que la base de dades dels barrancs té un mapa  annex interactiu amb la localització de cada barrancCompta també amb un fòrum i està en francès.




BARRANCOS- CANYONING (Breve introducción sobre esta práctica deportiva)


Ahora que estamos en pleno verano y hace mucho calor, aprovecharé para publicar un tema muy adecuado para la época: el descenso de barrancos, una actividad que me apasiona con locura y que practico siempre que puedo.

A grandes rasgos y para hacerme entendedor, se trata de una actividad deportiva que consiste en bajar por un curso de agua encajonado, y de ir salvando todos los obstáculos que vamos encontrando por el camino, ya sea mediante la natación, simplemente andar, el salto (si hay suficiente profundidad), o la técnica del rappel. 

Normalmente los barrancos llevan agua, pero no siempre es así: puede ser debido a que el tipo de roca es muy permeable y toda el agua se filtra por el subsuelo, o bien porque es época de sequía y hace tiempo que no llueve.


Personalmente prefiero los barrancos con agua, porque esta aporta una parte FUNDAMENTAL del interés en la actividad: nadar por el río entre estrechas paredes es una de las mejores sensaciones, o bien realizar algún salto (después de haber comprobado la profundidad) o tobogán natural. Además, en verano cuando aprieta el calor, nada mejor que una actividad deportiva en constante remojo.

Los barrancos secos pueden ser igualmente interesantes, y normalmente los bajamos cuando empieza a hacer frío y la temperatura del agua pone la “gallina de piel”.


El descenso de barrancos exige un material específico que es el siguiente: traje de neopreno (para los barrancos con agua), arnés con mosquetones y “ocho”( o rapelador), y cuerda. Estos últimos elementos en el supuesto de que sea necesario rapelar, pero de hecho, creo que más del 90% de los barrancos tienen rapels “obligados”.

A continuación os dejaré una breve selección con algunas fotos de las mejores zonas de Europa Occidental para practicar el descenso de barrancos:




-Sierra de Guara: 


Situada en el Prepirineo de Huesca, es una zona clásica desde siempre, descubierta por españoles y franceses a partir de los años 70 y cuenta con + de 100 cañones y barrancos . En líneas generales, más que barrancos, lo que predomina en Guara son los cañones, es decir cursos de agua con recorrido más bien horizontal, relativamente de poco desnivel y pocos obstáculos.




A favor:tiene algunos barrancos IMPRESCINDIBLES y que se podrían situar entre los 15-20 mejores descensos de toda Europa: Peonera, Mascún, Gorgas Negras, Balcés...
Climatología benigna, es una de las zonas óptimas para iniciar y/o finalizar la temporada de barrancos, dado que la temporada invernal o de frío intenso es mucho más corta que en los Pirineos. 

Predomina la roca calcárea, material que da unas tonalidades fantásticas al agua cuando incide el sol.

Zona ideal para iniciación; cuenta con fantásticos cañones como Vero o Peonera en el que no es necesario rapelar, sólo andar, nadar y saltos optativos. De hecho yo me inicié en la actividad en Guara en el 93.


En Contra: Al ser una zona clásica y muy conocida está muy masificada en temporada alta, especialmente los barrancos de más renombre. 

En verano es excesivamente calurosa y muchos cañones ya no llevan agua




-Pirineo de Huesca:


Al igual que Guara es una zona con muchos barrancos publicados, más de 100, algunos de ellos imprescindibles para cualquier practicante de la actividad, especialmente: Miraval, Gloces, Furco, Aigüeta de Barbaruens, La Pazosa, Consusa.


A favor: Sólo están masificados algunos barrancos puntuales, especialmente los frecuentados por las empresas de aventura. En general agua garantizada todo el año. Clima más benigno en verano.


En contra: agua más fría y la mayoría de los barrancos tienen la temporada más corta, de junio a septiembre.




-Canigó (Cataluña Norte – Pirineos orientales franceses): 


A diferencia de las otras 2 zonas, aquí el territorio es menos extenso y sólo cuenta con unos 20 barrancos publicados.


A favor: Posiblemente se encuentra uno de los mejores 5 barrancos de toda Europa: el Llech, río que tiene de todo: saltos, toboganes, rappels... 

Zona de gran belleza paisajística.

Muy cercano a la costa, en verano es posible sin hacer muchos kilómetros descender un barranco por la mañana, y por la tarde ir a la playa o a la inversa.


En contra: la fama y el prestigio mundial del Llech tienen un precio: durante los fines de semana de julio y agosto está muy masificado, por eso es aconsejable entrar por la tarde, a partir de las 15 h.
Roca granítica extremadamente resbaladiza.




Alpes Marítimos (Francia-Italia)


Al igual que Guara es otra zona clásica desde siempre para la práctica del barranquismo y cuenta con más de 200 barrancos publicados.

Muchos de los aspectos favorables y desfavorables que he mencionado en Guara también se pueden aplicar a los Alpes Marítimos: temporada más larga, barrancos de visita “obligada” (Maglia, Barbaira, Aiglun...), roca calcárea, ideal para la iniciación, masificación en temporada alta. No obstante, este último punto puedo decir por experiencia propia, que el año que fui a finales de agosto, encontramos muy pocos grupos bajando los barrancos "a priori" con más fama y más frecuentados.




Córcega


Es la última zona de Europa que he incluido en la relación y no puedo hablar mucho, porque es la única de las comentadas que no conozco, es un viaje que tengo pendiente.


A favor: al igual que los Alpes Marítimos y el Canigó, permite combinar barranquismo y playa en un mismo día.

Zona de muy buenos paisajes.

Variedad de barrancos, más de 140.


En contra: al tratarse de una isla, hace que su acceso sea más complejo y más caro.
Temporada corta, los barrancos pierden agua muy pronto, por eso es ideal ir entre mayo y junio.



Para finalizar, y si queréis profundizar en la materia, os dejo algunos enlaces a algunas webs de barrancos.

- http://www.barranquismo.net/index.htm  Página muy completa de descenso de barrancos, con base de datos de barrancos y cañones de muchos países, fotos, información técnica. Tiene también un foro de mucha utilidad, especialmente el de caudales, en el que sus miembros informan sobre el nivel de agua que lleva el barranco que han acabado de bajar. En castellano.

- http://www.descente-canyon.com/  Página francesa muy completa, con información similar a la de barranquismo.net, pero mayoritariamente de cañones franceses. De mucha utilidad es que la base de  datos de los barrancos tiene un mapa anexo interactivo de localización de cada barranco. Cuenta también con un foro y está en francés.



dissabte, 28 de juliol de 2012

Andorra: 3 dies al país de les muntanyes, dels rius, dels estanys i de la (in)tranquilitat


Vall d'Incles, Andorra, trekking, senderisme

La Vall d'Incles, Principat d'Andorra





  Versión en español


 English version

1r dia, dissabte 7 de juliol

Petit viatge realitzat al juliol de 2012 decidit pocs dies abans: el preu de l’hotel i la relativa proximitat a BCN van ser factors decisius. Tanmateix havíem valorat anar a la Val d’Aran, però són gairebé 2 hores més de camí, i a més va influir el fet de tenir “deutes pendents” amb alguna excursió per les muntanyes andorranes.

No anem directes a Andorra, si no que ens desviem uns pocs km. a l’Alt Urgell a l’alçada de Coll de Nargó per a dedicar-nos al descens d’un barranc, curt i molt estètic, que s’anomena Barranc de Sant Ponç o de Perles. Afortunadament l'aigua circula pel barranc, la qual cosa s'agraeix, perquè el dia és calorós. 

Barranc de Sant Ponç, Perles, Alt Urgell, baranquisme, canyoning

Barranc de Sant Ponç

El parèntesi barranquista provoca que trobem les 1es retencions del dia al pas fronterer de la Farga de Moles i que no puguem entrar aviat a Andorra, fins passades les 12 del migdia. 
L’excursió d’avui per tant, serà més curta, de ½ jornada.
El lloc triat són els Estanys de Siscaró a la Vall d’Incles, a priori d’una durada aproximada de 3.5 – 4 hores entre anar i tornar, però sovint apareixen imprevistos, i en aquest cas es tracta que la carretera d’accés a la Vall d’Incles es troba tancada als vehicles a motor. Això suposa allargar l’excursió 1 hora.
Link de l’excursió molt ben detallat:


La Vall d’Incles és una bonica vall situada al Nord de Canillo, però malauradament es nota la proximitat a l’estació d’esquí de Grandvalira: a l’entrada de la vall han construït una urbanització i més endavant es poden apreciar xalets moderns disseminats  que no existien fa 10 o 15 anys.



         Mapa dels Estanys de Siscaró i la Vall d'Incles 
        (Font: http://www.pirineos3000.com)   


L’excursió comença molt suau, recorrent el fons de la Vall d’Incles amb un desnivell mínim, fins arribar a una bifurcació amb un pal indicador amb 2 opcions: direcció Estanys de Juclar o bé Estanys de Siscaró, el nostre destí. A partir d’aquí el camí s’enfila fort seguint el curs del torrent, fins arribar a les Basses del Siscaró, un planell d’aiguamolls molt bonic.


Vall d'Incles, Andorra, trekking, senderisme


Basses del Siscaró


 Només falta un darrer esforç per a salvar els darrers 200 m de desnivell per arribar al 1r estany. El 2n estany, el principal, està només separat del 1r per un petit turó i quan hi arribem ens trobem un reduït grup de pescadors.


Estany del Siscaró, Vall d'Incles, Andorra, trekking, senderisme



Estany del Siscaró


Hi ha un 3r estany, més petit, que cal invertir uns 15 minuts més per arribar-hi, però que val la pena dedicar aquest esforç suplementari. Atès que és a més alçada i està molt més tancat pels cims que l’envolten, encara trobem algunes congestes de neu. Gaudim d’uns minuts de tranquil.litat contemplant un bonic paisatge de contrastos: aigua, neu, cims, prats verds de muntanya, flors multicolors.
Tot seguit comencem a baixar, que ens espera el merescut sopar a l’hotel reservat a Soldeu, que afortunadament és a tocar de la Vall d’Incles.

2n dia, diumenge 10 de juliol

Per avui teníem un objectiu molt ambiciós, el deute pendent que he comentat al paràgraf inicial d’aquesta entrada. Es tracta de fer la travessa integral de la Vall del Madriu, enllaçar amb el Circ dels Pessons i acabar al Grau Roig, una excursió que tenia en ment des de feia molts anys, però que per diverses raons no havia pogut realitzar.
Després d’estudiar més detalladament el recorregut, hem considerat que amb 1 sol cotxe + transport públic i amb la poca preparació física que tenim en aquesta època, és millor modificar l’itinerari i fer-lo més curt. Igualment anem a la Vall del Madriu, però arribarem fins on les nostres forces ens ho permetin i tornarem pel mateix camí.
La Vall del Madriu, és una de les poques valls andorranes que s’ha salvat de l’especulació urbanística i es manté intacta al 100%, des de la seva capçalera fins el final, quan les aigües del riu Madriu tributen al Valira. Això juntament amb els alts valors patrimonials naturals i culturals de la vall, van motivar que la Unesco la declarés Patrimoni Mundial l’any 2004, i fins el moment és l’únic element patrimonial d’Andorra reconegut per la Unesco com a Patrimoni de la Humanitat.
Aquí us deixo un link i un mapa de localització de la  Vall del Madriu



La línia vermella marca l’eix fluvial de la Vall del Madriu
(Font: excursionsandorra.com)

Comencem l’excursió des de les darreres cases de la gran aglomeració urbana de Les Escaldes, però al poc temps d’endinsar-nos a la vall, potser en menys de 10 minuts, deixem de veure edificacions per endinsar-nos en un entorn plenament natural i privilegiat. El camí que recorre la vall ja des del seu inici és prou estret per impedir el pas de cap vehicle motoritzat de 4 rodes i durant gairebé la 1a hora està molt ben empedrat. Així, afortunadament no s’ha obert cap pista forestal i ha permès mantenir intacta la vall.


Vall del Madriu, Andorra, trekking, senderisme, Patrimoni de la Humanitat

Trams inicials del camí empedrat de la Vall del Madriu


Inicialment la vall és tancada, tenim les muntanyes que sembla que ens poguessin caure a sobre, i fins que no arribem a Ràmio, al cap d’uns 50 minuts, no comença a obrir-se. Ràmio és un petit llogaret de bordes (senzilles cabanes de muntanya), habitat permanentment fins fa uns 50 anys, i situat en un idíl·lic paratge entre prats, pastures i boscos.

Després de caminar uns 50 minuts més de dura ascensió entre boscos, arribem al refugi de Fontverd, un altre indret de gran bellesa, on la vall torna a eixamplar-se. A Fontverd aprofitem per a fer una llarga i merescuda pausa (hem pujat gairebé 700 m de desnivell) i conversar amb un noi que porta molts dies allotjat al refugi fent vida sana acompanyat d'un gos molt simpàtic que es diu Voll (Damm).

A partir de Fontverd el pendent es suavitza notablement, alhora que la vall deixa de ser tant profunda i estreta. Llàstima que el bosc que travessem ens impedeix contemplar al 100% el paisatge de la vall, si bé d’altra banda és positiu perquè ens proporciona ombra en un dia ben assolellat i calorós.

Quan ha transcorregut 1 h  des que vam sortir de Fontverd entrem al Pla de l’Ingla, una altra gran sorpresa paisatgística que amaga l’alta Vall del Madriu i on aprofitem per a descansar i gaudir del magnífic i solitari entorn: des de Fontverd, només ens hem creuat amb un petit grup excursionista, tot un luxe.

Arriba el moment de plantejar-nos si emprendre el camí de tornada, però ens ho repensem, perquè aquest grup ens ha comentat que som molt a prop del refugi de Riu dels Orris.


Vall del Madriu, Andorra, trekking, senderisme, Patrimoni de la Humanitat, Unesco

Fantàstic paratge alpí al Pla de l'Ingla


Fem cas dels consells i amb un esforç suplementari aconseguim pujar fins el mencionat refugi.
Ara sí que decidim fer ½ volta: a partir d’aquí el desnivell torna a ser important i calculem que encara ens pot faltar més d’1 hora per arribar a l’Estany de l’Illa, que és la capçalera de la Vall del Madriu. A més a més, al refugi hi ha una placa que indica l’alçada: 2.230 m. Això significa que hem fet un desnivell aproximat de 1.000 m., uns números que comencen a ser importants,  que feia temps no aconseguíem,  i que per tant podrien passar factura als nostres cossos envellits.

Arribem al cotxe després de més 7 hores de caminar i tornem a l’hotel cansats, però amb molt bon gust de boca i amb la sensació d’haver descobert una de les valls més boniques i salvatges de tots els Pirineus.

3r dia, dilluns 9 de juliol
El darrer dia canvi radical: el dediquem a fer el turista al 100%. Comencem per pujar (amb cotxe eh!) fins el Port d’Envalira, que el tenim a menys de 10 km. Des de dalt es contemplen bones panoràmiques de les muntanyes andorranes, de l’Arieja i el Carlit, però reconec que hi ha altres ports de muntanya amb molt millors vistes. A més, el fet de trobar-se enmig dels remuntadors del domini esquiable de Grandvalira li fa perdre encant.  

Curiositats d’interès: és possiblement el pas per carretera més alt dels Pirineus, a 2408 m, i fa de divisòria d’aigües de la conca mediterrània amb l’atlàntica.

Després de “tocar el cel” baixem direcció Andorra la Vella i intentem per 3a vegada visitar l’interior de l’església romànica de St Joan de Caselles a Canillo. Malauradament la informació dels horaris penjada a la porta de l’església és incorrecta i continua tancada.

El següent destí és Encamp, un dels 7 comuns (o municipi) d’Andorra, on visitarem el bonic conjunt monumental de les Bons, format per l’església romànica de St Romà i la torre del castell medieval.


Les Bons, Encamp, Andorra, trekking, senderisme, art romànic

Sant Romà de les Bons i Torre dels Moros, Encamp


El final del matí i les 1es hores de la tarda els dediquem al “Shopping” i a una ràpida visita del nucli antic d’Andorra la Vella, que conserva com a elements més destacats l’església parcialment romànica de St Esteve i la Casa de la Vall, edifici senyorial del s. XVI.


Casa de la Vall, Andorra la Vella, Andorra

Casa de la Vall, Andorra la Vella


Afortunadament al tractar-se de dilluns, trobem pocs turistes i compradors a la gran aglomeració urbana d’Andorra la Vella – Les Escaldes, alhora que ens permet sortir a mitja tarda del país sense cues.

Postamigo


- Mis Viajes y Sensaciones: El románico en Andorra


Andorra: 3 días en el país de la montañas, de los lagos, de los ríos y de la (in)tranquilidad

1r día, sábado 7 de julio


Breve viaje realizado en julio de 2012 decidido pocos días antes: el precio del hotel y la relativa proximidad a BCN fueron factores decisivos. Aun así habíamos valorado ir al Valle de Arán, pero son casi 2 horas más de camino, y además influyó el hecho de tener “deudas pendientes” con alguna excursión por las montañas andorranas.



No vamos directos en Andorra, si no que nos desviamos unos pocos km. en el Alt Urgell a la altura de Coll de Nargó para dedicarnos al descenso de un barranco, corto y muy estético, que se denomina Barranco de Sant Ponç o de Perles.



El paréntesis barranquista provoca que encontremos las 1as retenciones del día en el paso fronterizo de la Farga de Moles y que no podamos entrar pronto en Andorra, hasta pasadas las 12 del mediodía.
La excursión de hoy por lo tanto, será más corta, de ½ jornada.
El lugar elegido son los Lagos de Siscaró en el Valle de Incles, a priori de una duración aproximada de 3.5 – 4 horas entre ir y volver, pero a menudo aparecen imprevistos, y en este caso se trata que la carretera de acceso al Valle de Incles se encuentra cerrada a los vehículos a motor. Esto supone alargar la excursión 1 hora.
Link de la excursión  muy detallado:



El Valle de Incles es un bonito valle situado en el Norte de Canillo, pero desgraciadamente se nota la proximidad a la estación de esquí de Grandvalira: en  la entrada del valle han construido una urbanización y más adelante se pueden apreciar chalés modernos diseminados que no existían hace 10 o 15 años.



La excursión empieza muy suave, recorriendo el fondo del Valle de Incles con un desnivel mínimo, hasta llegar a una bifurcación con un palo indicador con 2 opciones: dirección Lagos de Juclar o bien Lagos de Siscaró, nuestro destino. A partir de aquí el camino sube fuerte siguiendo el curso del torrente, hasta llegar a las Basses del Siscaró, un llano de humedales muy bonito.
Sólo falta un último esfuerzo para salvar los últimos 200 m de desnivel y llegar al 1r estanque. El 2º estanque, el principal, está sólo separado del 1º por un pequeño cerro y cuando llegamos nos encontramos un reducido grupo de pescadores.
Hay un 3r estanque, más diminuto, que hay que invertir unos 15 minutos más para llegar, pero que vale la pena dedicar este esfuerzo suplementario. Puesto que está a más altura y  mucho más cerrado por las cumbres que lo rodean, todavía encontramos algunos ventisqueros de nieve. Disfrutamos de unos minutos de tranquilidad contemplando un bonito paisaje de contrastes: agua, nieve, cumbres, prados verdes de montaña, flores multicolores.

A continuación empezamos a bajar, que nos espera la merecida cena en el hotel reservado en Soldeu, que afortunadamente está muy próximo al Valle de Incles.



2n día, domingo 10 de julio



Para hoy teníamos un objetivo muy ambicioso, la deuda pendiente que he comentado en el párrafo inicial de esta entrada. Se trata de hacer la travesía integral del Valle del Madriu, enlazar con el Circo de los Pessons y acabar en el Grau Roig, una excursión que tenía en mente desde hacía muchos años, pero que por varias razones no había podido realizar.

Después de estudiar más detalladamente el recorrido, hemos considerado que con 1 solo coche + transporte público y con la poca preparación física que tenemos en esta época, es mejor modificar el itinerario y hacerlo más corto. Igualmente iremos al Valle del Madriu, pero llegaremos hasta donde nuestras fuerzas nos lo permitan y volveremos por el mismo camino.

El Valle del Madriu es uno de los pocos valles andorranos que se ha salvado de la especulación urbanística y se mantiene intacto al 100%, desde su cabecera hasta el final, cuando las aguas del río Madriu tributan al Valira. Esto junto con los altos valores patrimoniales naturales y culturales del valle, motivaron que la Unesco lo declarara Patrimonio Mundial en 2004, y hasta el momento es el único elemento patrimonial de Andorra reconocido por la Unesco como Patrimonio de la Humanidad.

Aquí os dejo un enlace del  Valle del Madriu




Empezamos la excursión desde las últimas casas de la gran aglomeración urbana de Lés Escaldas, pero al poco tiempo de adentrarnos en el valle, quizás en menos de 10 minutos, dejamos de ver edificaciones para adentrarnos en un entorno plenamente natural y privilegiado. El camino que recorre el valle ya desde su inicio es bastante estrechado para impedir el paso de ningún vehículo motorizado de 4 ruedas y durando casi la 1a hora está muy muy adoquinado. Así, afortunadamente no se ha abierto ninguna pista forestal y ha permitido mantener intacto el valle.

Inicialmente el valle es cerrado, tenemos las montañas que parece que nos pudieran caer encima, y hasta que no llegamos a Ràmio, al cabo de unos 50 minutos, no empieza a abrirse. Ràmio es una pequeña aldea de bordes (sencillas cabañas de montaña), habitado permanentemente hasta hace unos 50 años, y situado en un idílico paraje entre prados, pastos y bosques.


Después de andar unos 50 minutos más de dura ascensión entre bosques, llegamos al refugio de Fontverd, otro lugar de gran belleza, donde el valle vuelve a ensancharse. En Fontverd aprovechamos para hacer una larga y merecida pausa (hemos subido casi 700 m de desnivel) y conversar con un chico que lleva unos cuantos días alojado en el refugio haciendo vida sana acompañado de un perro muy simpático que se llama Voll (Damm).


A partir de Fontverd la pendiente se suaviza notablemente, a la vez que el valle deja de ser tan profunda y estrecho. Lástima que el bosque que atravesamos nos impide contemplar al 100% el paisaje del valle, si bien por otro lado es positivo porque nos proporciona sombra en un día muy soleado y caluroso.

Cuándo ha transcurrido 1 h desde que salimos de Fontverd entramos en el Pla de l'Ingla, otra gran sorpresa paisajística que esconde el alto Valle del Madriu y dónde aprovechamos para descansar y disfrutar del magnífico y solitario entorno: desde Fontverd, sólo nos hemos cruzado con un pequeño grupo excursionista, todo un lujo.

Llega el momento de plantearnos si emprender el camino de vuelta, pero nos lo repensamos, porque este grupo nos ha comentado que estamos muy cerca del refugio de Riu dels Orris.

Hacemos caso de sus consejos y con un esfuerzo suplementario conseguimos subir hasta el mencionado refugio.


Ahora sí que decidimos hacer ½ vuelta: a partir de aquí el desnivel vuelve a ser importante y calculamos que todavía nos puede faltar más de 1 hora para llegar al Lago de l'Illa (Estany de l'Illa) , que es la cabecera del Valle del Madriu. Además, en el refugio hay una placa que indica la altura: 2.230 m. Esto significa que hemos hecho un desnivel aproximado de 1.000 m., unos números que empiezan a ser importantes, que hacía tiemposno conseguíamos, y que por lo tanto podrían pasar factura a nuestros cuerpos envejecidos.


Llegamos al coche después de más 7 horas de andar y volvemos al hotel cansados, pero con muy buen sabor de boca y con la sensación de haber descubierto una de los valles más bonitos y salvajes de todos los Pirineos.


3r día, lunes 9 de julio


El último día cambio radical: lo dedicamos a hacer el turista al 100%. Empezamos por subir (en coche eh!) hasta el Puerto de Envalira, que lo tenemos a menos de 10 km. Desde arriba se contemplan buenas panorámicas de las montañas andorranas, del Arieja y el Carlit, pero reconozco que hay otros puertos de montaña con  mejores vistas. Además, el hecho de encontrarse en medio de los remontes del dominio esquiable de Grandvalira le hace perder encanto. 

Curiosidades de interés: es posiblemente el paso por carretera más alto de los Pirineos, a 2408 m, y hace de divisoria de aguas de la cuenca mediterránea con la atlántica.

Después de “tocar el cielo” bajamos dirección Andorra la Vella e intentamos por 3a vez visitar el interior de la iglesia románica de St Joan de Casellas en Canillo. Desgraciadamente la información de los horarios colgada en la puerta de la iglesia es incorrecta y continúa cerrada.

El siguiente destino es Encamp, uno de los 7 comunes (o municipio) de Andorra, donde visitaremos el bonito conjunto monumental de les Bons, formado por la iglesia románica de Sant Romà y la torre del castillo medieval.

El final de la mañana y las 1as horas de la tarde los dedicamos al “Shopping” y a una rápida visita del casco antiguo de Andorra la Vella, que conserva como elementos más destacados la iglesia parcialmente románica de San Esteban y la Casa de la Vall, edificio señorial del s. XVI.

Afortunadamente al tratarse de lunes, encontramos pocos turistas y compradores en la gran aglomeración urbana de Andorra la Vella – Les Escaldes, a la vez que nos permite salir a media tarde del país sin colas.


Postamigo


- Mis Viajes y Sensaciones: El románico en Andorra



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...