dilluns, 26 de juny de 2017

UNA RUTA PER 10 TRESORS MODERNISTES DE BARCELONA




Versión en español


English Version






Ruta del modernisme, Barcelona




El modernisme és un gran moviment artístic que es va estendre per Europa des de  1890 i fins als voltants de 1910, si bé cal tenir present que no va tenir una implantació global, sinó que va dependre molt de cada zona i/o país. No obstant a nivell intern de cada país també hi va haver diferències marcades en la presència del modernisme, com el cas de Bèlgica, en què fora de la capital, Brussel.les, l’”Art Nouveau” – denominació que rep el modernisme tant a Bèlgica com a França-  és gairebé testimonial.

Segons el catedràtic d’història de l’art  José Antonio Ramírez Domínguez és possible distingir  3 característiques comunes en el modernisme europeu:
  

  1. Els antecedents del modernisme es troben en el “medievalisme” d’algunes nacions europees, essent el neogòtic anglès (gothic revival) i català 2 exemples destacats.
  2. El modernisme pretén imitar els processos i les formes de la naturalesa, i per això existeix un clar predomini de les línies corbes,  les formes asimètriques,  i motius florals i  animals. De totes maneres pel que respecta a l’ús de les línies corbes l’arquitecte escocès Mackintosh és un dels casos excepcionals i opta més per la línia recta. 
  3. Com a rebuig per la funcionalitat i la dissociació entre la bellesa i la vida quotidiana que havia aportat la revolució industrial, el modernisme tracta d’aconseguir una fusió entre la vida i l’art, de manera que l’edifici ideal és concebut com una gran obra d’art i un gran  conjunt que integra també l’escultura, la vitralleria, el trencadís, la pintura, la forja, el mobiliari i les arts decoratives. En aquest sentit no ha de sorprendre que grans arquitectes modernistes com Gaudí també haguessin dissenyat alguns mobles com cadires, bancs i miralls per als seus edificis.


En aquest marc històric i de transició del S XIX al S XX Barcelona va ocupar un paper destacadíssim, atès que va ser una  de les ciutats europees on el modernisme va tenir més èxit i acceptació.

Durant la 2a meitat del S XIX Barcelona va viure una gran època de prosperitat econòmica i de creixement urbanístic, en què hi va tenir molt a veure l'Exposició Universal de 1888, un esdeveniment que és considerat com el tret de sortida del modernisme a Barcelona.

De totes maneres cal matisar que alguns arquitectes com Domènech i Montaner i Gaudí ja havien construït alguns edificis d’estil modernista amb anterioritat a l’Exposició Universal de 1888.

En aquest context de gran prosperitat econòmica un dels grans afavorits va ser la burgesia barcelonina ( i catalana), especialment la burgesia industrial, que s’havia enriquit molt.

Aquesta burgesia va ser un dels principals promotors de la nova arquitectura, que va trobar una gran oportunitat de lluir i exhibir el seu poder econòmic en les seves noves residències, moltes d’elles construïdes a l’Eixample, la zona que s’havia posat de moda a la ciutat, després que s’haguessin enderrocat les muralles l’any 1854.



Ruta del modernisme per Barcelona, Catalunya


La Casa Comalat, un exemple d'edifici modernista construït a l'Eixample de Barcelona


No obstant l’arquitectura modernista no només va ser exclusiva de l’Eixample, sinó que també van construir-se nous edificis a Ciutat Vella o bé  a altres zones que en aquella època encara no estaven integrades a Barcelona, com Sarrià, Sant Gervasi, o Gràcia, i que anirien destinats com a segones residències.

Malgrat el paper tan important que va tenir la burgesia en el modernisme de Barcelona, no podem obviar que els edificis modernistes a més de ser destinats a habitatges per a les classes més benestants van tenir altres usos: com a equipaments públics (hospital, palau de justícia), fàbriques, col.legis o bé esglésies.

No puc finalitzar aquet preàmbul sense fer un petit esment de la vessant més intel.lectual i literària del modernisme, que va suposar una reafirmació del sentiment català que havia sorgit amb  la “Renaixença”, el moviment cultural nascut durant el 2n quart del S XIX,  que va recuperar l’ús del català després d’haver estat prohibit per Felip V l’any 1716 amb els Decrets de Nova Planta.

Abans de passar a fer el recorregut per aquests 10 tresors modernistes de Barcelona us deixo l’enllaç als articles de la Cristina, el Floren i el Jordi, perquè novament tots 4 participem en un nou repte conjunt dedicat al modernisme a Europa, Espanya, Catalunya i Barcelona respectivament. No deixeu de llegir les seves interessantíssimes propostes, que es complementen molt bé:

Cristina: diez obras imprescindibles del modernismo en Europa
Floren: 10 edificios modernistas que no debes perder de vista (en España)
Jordi: Modernismo catalán: 10 obras maestras más allá de Barcelona




Mapa amb els 10 edificis de la ruta modernista per Barcelona



Bé, som-hi amb la ruta modernista per Barcelona que us he preparat, en què he intentat reunir tant la màxima varietat possible d’edificis: habitatges, esglésies, col.legis, hospitals, fàbriques; així com el major número possible d’arquitectes més enllà de Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch.




1 - Palau Güell


Ruta modernista, Barcelona, Catalunya, Patrimoni de la Humanitat, Unesco


El Palau Güell és una obra de joventut de Gaudí, que en aquella època tenia 34 anys, i va ser el un dels primers encàrrecs que va rebre d’Eusebi Güell, que volia construir la seva residència familiar en uns terrenys propers a la cèntrica Rambla de Barcelona.

Les obres van començar l’any 1886 i van finalitzar l’any 1890. En el Palau Güell Gaudí ja va poder deixar el seu segell personal en diferents punts de la casa, destacant els espectaculars forjats de la façana,  el menjador amb pintures murals, i el terrat, amb unes xemeneies de formes capritxoses que recorden les de la Pedrera.

L’any 1984 el Palau Güell va ser inscrit en la Llista del Patrimoni Mundial de la Unesco com a part integral del bé “Obres d’Antoni Gaudí”.


2 - Editorial Montaner i Simón


ruta modernista per Barcelona, Catalunya


A l’igual que el Palau Güell, l’editorial Montaner i Simón és un edifici del modernisme primerenc, que va ser construït per un altre arquitecte emblemàtic del modernisme català: Lluís Domènech i Montaner.

Ramon Montaner i Francesc Simón havien fundat l’empresa Editorial Montaner i Simón l’any 1861, l’any 1879 van comprar uns terrenys al carrer Aragó, a l’Eixample de Barcelona, que estava en plena fase de creixement i van encarregar la construcció de la nova seu de l’editorial al jove arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que va començar els treballs l’any 1881 i que era nebot de Ramon Montaner, un dels 2 socis de l’editorial.

L’edifici va ser acabat totalment l’any 1885 i  va ser el primer en tot l’Eixample de Barcelona en combinar l’ús del maó vist amb ferro a la façana, alhora que incorporava elements de l’arquitectura clàssica i mudèjar, així com el vidre, que proporcionava llum natural.

Des de l’any 1990 és la seu de la Fundació Antoni Tàpies.



3 - Casa Macaya


Ruta modernista, Barcelona, Catalunya


L’industrial Romà Macaya i Gibert  va encarregar  l’any 1898 a l’ arquitecte Josep Puig i Cadafalch  - junt amb Gaudí i Domènech i Montaner van ser els 3 arquitectes de més renom del modernisme català - el projecte d’una gran mansió familiar al Passeig de Sant Joan, a l’Eixample de Barcelona, que va ser finalitzada l’any 1901.

Tota la façana, tret del sòcol de pedra, és estucada en blanc i recoberta d'esgrafiats i també destaca per les escultures, que són obra d’Eusebi Arnau.

Cal citar com a detall anecdòtic que al capitell esquerre de l’entrada principal  hi ha la figura d’un ciclista, molt possiblement una representació de l’arquitecte Puig i Cadafalch, que simultàniament dirigia les obres de remodelació de la Casa Amatller i havia de desplaçar-se amb bicicleta d’una casa a l’altra.
Així mateix el pati interior és interessant, amb alguns elements decoratius de caire arabitzant

Actualment la Casa Macaya pertany a l’Obra Social de la Caixa.



4 - Església de la Mare de Déu del Roser de Pompeia (Caputxins de Pompeia)


Ruta modernista per Barcelona, Catalunya



L’orde dels caputxins va encarregar a l’arquitecte Enric Sagnier la construcció d’una nova església i d’un nou convent a la Diagonal de Barcelona l’any 1908.

El conjunt de l’església i el convent va ser finalitzat l’any 1915, en estil neogòtic,  emprant-se com a material únicament la pedra a la façana de l’església, i combinant pedra i maó al convent.

Així mateix cal destacar que a la façana de l’església hi ha 2 obres escultòriques de Josep Llimona: un relleu a la porta i la imatge de Sant Francesc d’Assís al gablet superior. 


5 - Palau Mornau


Ruta modernista Barcelona, Catalunya


Entre tants edificis modernistes que trobem distribuïts per Barcelona hi ha alguns que injustament passen desapercebuts, i el Palau Mornau, situat a Ciutat Vella, n’és un d’ells.

Tot i ser un edifici del S XVI o XVII, Manuel Joaquim Raspall - un arquitecte modernista especialment conegut pels seus treballs a diferents municipis del Vallès Oriental – hi va fer una important ampliació i reforma l’any 1908, que va donar-hi l’actual aspecte modernista.

Com elements més destacats de les reformes de Raspall cal fer esment d’una bonica tribuna afegida a la 1a planta de la façana del carrer Ample, els ferros forjats dels balcons, així com la decoració interior.


6 - Col.legi de les Teresianes


Ruta del modernisme, Barcelona, Catalunya


És una de les obres menys conegudes d’Antoni Gaudí, que inicialment no havia rebut l’encàrrec del projecte, sinó que va ser contractat l’any 1889, quan ja s’havien posat els fonaments de l’edifici en uns terrenys que havia comprat la Companyia de Santa Teresa de Jesús a Sant Gervasi, que encara no era un barri de Barcelona, sinó un municipi independent.

En la construcció de l’edifici Gaudí va estar condicionat pel baix pressupost, que obeïa tant als limitats recursos econòmics, com al desig d’austeritat de la Companyia de Santa Teresa de Jesús.

La solució que va adoptar Gaudí va ser l’ús del maó, un material molt més econòmic que la pedra, però que no era infreqüent entre els arquitectes modernistes.

De totes maneres Gaudí no va tenir problemes per afegir-hi el seu segell personal, ja sigui amb elements decoratius com les creus de quatre braços als angles de l’edifici, o bé amb reixes de ferro forjat a la façana.

L’edifici està rematat amb merlets com si fos un castell, un detall que alguns estudiosos de l’obra de Gaudí han vist com una al.lusió a l’obra de Santa Teresa “El Castell Interior”.


7 - Casa Comalat


Ruta del modernisme per Barcelona, Catalunya


La Casa Comalat tot i no ser molt coneguda, és considerada com un dels millors exemples del modernisme de l’Eixample de Barcelona.
Va ser construïda entre 1906 i 1911, en un estil modernista tardà, i l’arquitecte encarregat del projecte va ser Salvador Valeri i Pupurull.

La façana principal de la casa dóna a l’avinguda Diagonal, però al meu parer la més original i espectacular és la part posterior, que dóna al carrer Còrsega, i que exhibeix un fantàstic repertori de l’art modernista: ceràmica i trencadís de diferents colors, vitralls, asimetries, curvatures.

Nogensmenys l’interior de la casa també està bellament decorat, però malauradament és privada, i el porter no em va deixar passar del vestíbul ni tampoc em va deixar fer cap foto – això sí, m’ho va dir educadament-.



8 - Hospital de Sant Pau


Ruta del modernisme, Barcelona, Catalunya, Patrimoni de la Humanitat, Unesco


A finals de S XIX l’edifici medieval de l’Hospital de la Santa Creu, situat a Ciutat Vella, resultava clarament obsolet davant el gran creixement demogràfic i les noves necessitats de Barcelona.

L’any 1896 es produí un fet que afavorí el trasllat de l’hospital a una zona allunyada de la Barcelona medieval: la defunció del ric banquer Pau Gil i Serra, que va deixar en testament un fons per a un nou hospital, condicionat a que comptés amb tots els avenços tecnològics, mèdics i arquitectònics de l’època i a que fos erigit sota l’advocació de Sant Pau.

Era qüestió de temps que arribessin a un acord els marmessors de Pau Gil i la Junta de l’Hospital de la Santa Creu, acord que finalment es va formalitzar l’any 1901, i que va permetre que ja a l’any següent es pogués col.locar la primera pedra.

L’arquitecte escollit per a dur a terme el projecte del nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va ser Lluís Domènech i Montaner, un dels de més prestigi del moment.

Domènech i Montaner va comptar amb total llibertat a l’hora de dissenyar el  gran recinte hospitalari que ocuparia una extensió equivalent a 9 illes de l’Eixample, i es va inspirar en els hospitals més moderns d’Europa del moment, que estaven construïts mitjançant pavellons aïllats entre sí per motius d’higiene.



Recinte modernista de Sant Pau, Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, ruta del modernisme per Barcelona, Lluís Domènech i Montaner


No obstant va afegir algunes solucions arquitectòniques inèdites fins el moment, com una galeria subterrània que comunicava els pavellons entre sí.

En la construcció dels pavellons Domènech i Montaner va optar pel maó, i no va escatimar recursos en l’original decoració tant interior com exterior, amb abundància de mosaics, ceràmiques policromades, escultures, forja i vitralls.

Lluís Domènech i Montaner va morir l’any 1923, amb  les obres sense finalitzar, una tasca que va completar el seu fill Pere Domènech i Roura l’any 1930, quan l’hospital finalment va poder ser inaugurat per Alfons XIII.

L’any 1997 l’Hospital de Sant Pau junt amb el Palau de la Música Catalana, que també és obra de Domènech i Montaner, va ser inscrit en la Llista del Patrimoni Mundial de la Unesco.


9 - Fàbrica Casaramona


Ruta del modernisme per Barcelona, Catalunya


El modernisme també va ser capaç d’endinsar-se en el camp l’arquitectura industrial, i la Fàbrica Casaramona n’és un dels millors exemples.

Josep Puig i Cadafalch va ser l’arquitecte contractat l’any 1909 per l’industrial cotoner Casimir Casaramona per a projectar i construir la seva nova fàbrica als peus de la muntanya de Montjuïc, atès que l’anterior, que estava al barri del Raval de Barcelona, s’havia cremat recentment.

La Fàbrica Casaramona és un model d’arquitectura funcional de maó, però sense descuidar els detalls ornamentals típics del modernisme català: el ferro forjat, la ceràmica, el trencadís, i els merlets de maó.

Així mateix cal destacar que va ser una de les fàbriques més modernes  i segures de l’època,  de manera que es va construir en mòduls o pavellons enlloc d’una sola nau, per tal d’evitar la propagació de possibles incendis. En aquest sentit les 2 característiques torres de la fàbrica eren antics dipòsits d’aigua com una mesura més contra incendis.

La Caixa (Caixabank) va comprar la fàbrica l'any 1963 i l'any 2002 va transformar-la en la seu del Caixaforum, després d'haver realitzat una gran restauració i importants reformes en què van intervenir arquitectes de gran prestigi com Arata Isozaki.



10 - Torre Andreu ( La Rotonda)


Ruta del modernisme, Barcelona, Catalunya, Adolf Ruiz i Casamitjana


L’avinguda del Tibidabo, situada a la part alta de Barcelona, va néixer com un projecte d’urbanització en forma de ciutat jardí i com a segona residència per a les classes adinerades, ideada pel doctor Salvador Andreu, que havia comprat moltes hectàrees de terreny en aquella zona l’any 1900.

Moltes de les cases que trobem per aquesta elegant avinguda van ser construïdes en estil modernista, i una de les més destacades és la Torre Andreu, més coneguda com “La Rotonda”, situada just a l’inici de l’avinguda.

Adolf Ruiz i Casamitjana va ser l’arquitecte que va projectar La Rotonda, inaugurada l’any 1908 com un equipament hoteler, concretament l’Hotel Metropolitan, que va adquirir gran prestigi durant les primeres dècades del S XX.

La Rotonda és un edifici en forma d’L , amb un cos cilíndric al vèrtex, que està rematat per un característic templet-mirador, que és el que dóna nom a l’edifici. Lluís Bru i Salellas va ser el responsable de la decoració ceràmica d’aquesta pèrgola, amb una vistosa policromia de temàtica diversa.

Malauradament una part de la decoració modernista ha estat suprimida al llarg de les diverses reformes que ha sofert l’edifici.

La darrera reforma important va finalitzar l’any passat, i tampoc ha estat exempta de polèmica, perquè el Grup Nuñez i Navarro – propietari de l’edifici des de 1999- ha estat acusat d’haver estat poc respectuós amb la rehabilitació, i a més a més ha hagut d’acatar una sentència judicial del TSJC desfavorable als seus interessos.


dijous, 18 de maig de 2017

RUTA SENDERISTA PER L'ALTA GARROTXA (PIRINEU DE GIRONA)





Versión en español


English Version





Ruta senderista, Comanegra, Puig de les Bruixes, Girona, Catalunya



L’Alta Garrotxa és un espai natural protegit situat al Nord de Girona, amb una extensió total  de 32.880 ha, repartides entre  les comarques de la Garrotxa (51,4%), Alt Empordà (31,1%) i Ripollès (17,5%).

La seva biodiversitat és molt important, tant pel que fa a la varietat d’hàbitats, com de fauna, amb algunes espècies endèmiques d’invertebrats.

El seu relleu, molt abrupte, ha fet difícil la presència humana, amb molt pocs nuclis habitats i dispersos, i per això és un espai natural amb un estat de conservació molt bo i molt poc alterat, i gaudeix d'un doble marc de protecció legal tant d’EIN (Espai d’Interès Natural- legislació de la Generalitat de Catalunya), com de LIC i ZEPA de la Xarxa Natura 2000 (legislació de la UE).



Ruta senderista, Puig de Comanegra, Puig de les Bruixes, Montagut i Oix, Beget, Garrotxa, Girona, Catalunya
Espectaculars paisatges de l'Alta Garrotxa



Malgrat tot, el territori ja estava habitat a la prehistòria, tal com han demostrat les excavacions arqueològiques a la Cova dels Ermitons (Sales de Llierca) i a la Cova 120 (Sales de Llierca).

L’Alta Edat Mitjana també ha deixat alguns testimonis de la presència humana, perquè va ser un dels primers territoris de la Marca Hispànica Oriental en ser alliberats pels Francs, i la difícil orografia de l’Alta Garrotxa sí va proporcionar molta seguretat als nous pobladors davant hipotètics atacs dels sarraïns.

Com alguns exemples notables del seu patrimoni medieval cal esmentar el poble de Beget, el pont medieval de Sadernes, o les esglésies romàniques de Sant Aniol d’Aguja i de Sadernes.



Els pobles més bonics de Catalunya, Alta Garrotxa, ruta senderista, Girona, Catalunya, art romànic
El poble medieval de Beget, un dels "imprescindibles" de l'Alta Garrotxa



Per tant és una zona amb molts al.licients per a ser visitada, amb diferents rutes que us permetran conèixer tant el seu espectacular medi natural,  com el seu interessantíssim patrimoni cultural, amb el valor afegit que és un territori poc conegut i poc massificat. 
Curiosament  contrasta amb el proper Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, amb alguns paratges emblemàtics com la Fageda d’en Jordà que no destaquen precisament per ser indrets tranquils i poc freqüentats, especialment en temporada alta.




La ruta senderista per l'Alta Garrotxa


Dades de la ruta

-Durada total: Unes 3,50 hores a ritme molt tranquil i comptant les parades
-Longitud: 9,14 km
-Desnivell positiu (de pujada) acumulat: 514 m
-Grau de dificultat tècnica i física: baixa; és factible fer-la amb nens
-Circular: Sí
-Punt de sortida: Bassa de Monars
-Enllaç disponible de la ruta: Sí, al wikiloc


Mapa amb la localització de la ruta senderista i el poble medieval de Beget


La ruta circular a peu que vam fer transcorre per les parts més septentrionals i elevades de l’Alta Garrotxa, i una part del recorregut coincideix amb la línia de la frontera administrativa que separa l’Estat francès i l’Estat espanyol.


Alta Garrotxa, ruta senderista, natura, Girona, Pirineus Catalans,Catalunya, Montagut i Oix
La Bassa de Monars, punt de sortida i arribada de la ruta senderista



El punt de sortida és la Bassa de Monars, un lloc fàcilment identificable, perquè és una explanada amb una gran bassa artificial situada en una cota lleugerament inferior, a uns 200 m a l’esquerra de la pista forestal per la què arribareu.
Al costat de la pista i de l'aparcament trobareu la senyalització i els temps aproximats de l’itinerari que vam fer.

Nosaltres vam seguir la recomanació del Consorci de l’Alta Garrotxa de fer la ruta en sentit horari, però podeu fer-la en sentit invers, i de fet algunes webs que havia consultat prèviament tenien ressenyat el recorregut en sentit antihorari, suposo que per tal d’evitar la forta pujada inicial al Comanegra.



Puig de Comanegra, Alta Garrotxa, Montagut i Oix, natura, ruta senderista, Girona, Catalunya
Comanegra (1.557 m), el sostre de la ruta i també de la Garrotxa


Només sortir ja trobareu les marques verdes i vermelles, que haureu de seguir al llarg de tota la ruta, i que podreu trobar tant pintades a la roca com als troncs dels arbres.

L'inici de l'itinerari és una pujada força directa al Puig de Comanegra, que amb 1.557 m és el sostre de la ruta i també de tota la comarca de la Garrotxa.



Alta Garrotxa, ruta senderista, natura, Pirineus catalans, Girona, Catalunya, natura
Excursionistes baixant del Comanegra


No sé si va ser per què ens vam despistar, o per què les marques del sender no eren prou visibles, però al poc de començar l’ascensió vam deixar de veure els senyals i vam haver improvisar el camí, la qual cosa no va suposar cap problema, atès que hi ha diversos corriols que pugen al Comanegra.

Vam arribar al Comanegra després d’uns 40 minuts de pujada continuada, i ens hi vam aturar una bona estona, perquè té unes vistes excel.lents. Malauradament només vam poder gaudir parcialment del panorama,  ja que el dia estava una mica ennuvolat i la visibilitat no era prou bona, especialment a la costa i als cims més elevats del Pirineu Oriental.



Puig de les Bruixes, natura, ruta senderista, Alta Garrotxa, Montagut i Oix, Girona, Catalunya
El camí carener entre el Comanegra i el Puig de les Bruixes


El Comanegra és un cim fronterer, i a partir d’aquest punt el camí va carenejant per la línia fronterera durant un tram.
A més de continuar amb un magnífic panorama, la baixada del Comanegra ens va regalar un altre espectacle: el camí travessa una bonica fageda, que cobreix gairebé tot el vessant francès.  

El descens del Comanegra va venir seguit d’una curta pujada també per la carena, que ens va portar fins el Puig de les Bruixes, de 1.393 m, i amb un panorama que no té res a envejar al què es contempla des del Comanegra, tot i no ser un cim tant alt.
Aproximadament és 1.15 h de caminada pel bonic camí carener que va del Comanegra al Puig de les Bruixes.



Alta Garrotxa, ruta senderista, natura, Montagut i Oix, Pirineus catalans, Girona, Catalunya
A punt d'arribar al Puig de les Bruixes


Després del Puig de les Bruixes va tocar baixar de nou, i vam haver de salvar un petit pas assegurat amb cadenes, però gens aeri i molt senzill de superar.

Un cop finalitzat el curt descens del Puig de les Bruixes haureu d’estar atents a no confondre-us amb els senyals, perquè durant un tram coincideixen dos marques de colors diferents (de color groc i de color vermell i verd), i arriba a un punt en què marquen direccions oposades. Sempre haureu de seguir el senyal vermell i verd.



Puig de Comanegra, Puig de les Bruixes, ruta senderista, natura, Girona, Catalunya, Montagut i Oix
Darrers metres de la pista abans d'arribar al final de la ruta 


Després de la bifurcació dels 2 senyals, el camí gira gairebé 180 graus i ja es dirigeix de tornada cap el punt de sortida, la Bassa de Monars, tot travessant un bosc amb clar predomini  dels roures. Inicialment és de baixada, però els 3 km finals són en lleuger ascens gairebé continu, i en el darrer tram el corriol es transforma en pista.


Puig de Comanegra, ruta senderista, natura, Pirineus catalans, Girona, Catalunya






Com arribar a l’Alta Garrotxa i a la Bassa de Monars


Heu de seguir l’autovia C-17 fins a Ripoll, i  un cop  entreu a Ripoll, haureu d’agafar la carretera – està ben senyalitzada - que va a Sant Joan de les Abadesses, Camprodon i Coll d’Ares.
Quan arribeu a Camprodon, haureu de continuar per la mateixa carretera, la C-38,  direcció Coll d’Ares, fins passat el km 13, en què us haureu de desviar a la dreta direcció Rocabruna i Beget.


Alta Garrotxa, Puig de Comanegra, Puig de les Bruixes, Montagut i Oix, Girona, Catalunya, natura, ruta senderista
La Bassa de Monars, l'indret on haureu de deixar el vehicle


Un cop sigueu a la carretera de Rocabruna i Beget, haureu d’agafar una pista sense asfaltar i en pujada que surt a mà esquerra després del km 8.5. Heu de tenir en compte que la pista no està senyalitzada, i per tant us la podríeu passar, si no estiguéssiu atents. Sabreu que heu agafat la pista correcta, perquè a menys de 100 m de l’inici, a mà esquerra hi ha un dipòsit circular de formigó. Fins la Bassa de Monars són gairebé 8 km de pista sense asfaltar en lleugera pujada, en general en bon estat per a turismes, tot i que en algun tram puntual haureu de tenir cura.

També teniu l’opció d’arribar fins a l’inici de la pista forestal des de la Garrotxa per una carretera local asfaltada que surt des de Castellfollit de la Roca i passa per Oix i Beget. No obstant us recomano la primera opció (via Ripoll i Camprodon), perquè és una carretera amb menys revolts.



Beget, la visita cultural


Els pobles més bonics de Catalunya, Alta Garrotxa, Ripollès, Pirineus catalans, Girona, Art Romànic


Tal com us he comentat abans, l’Alta Garrotxa a més dels seus valors naturals i paisatgístics, també té indrets de gran interès cultural, i Beget n’és un d’ells.
Seria una llàstima no visitar Beget, perquè tan sols suposa fer 10 km més de carretera entre anar i tornar.

Beget és un poble de gran bellesa, sens dubte un dels més bonics de tota Catalunya, amb uns orígens que es remunten a l’Edat Mitjana, concretament a mitjan S X, moment en què apareix documentat per primer cop el topònim de Beget.

És obvi que l’element més emblemàtic de Beget és l’església romànica de Sant Cristòfol, del S XII, d’una sola nau, amb un absis semicircular ornat d’arcuacions llombardes i un majestuós campanar.
L'interior  de Sant Cristòfol també té molt interès, atès que és de les poques esglésies que conserva "in situ" una valuosa talla romànica, la Majestat de Beget.



Els pobles més bonics de Catalunya, conjunt històric de Beget, bé cultural d'interès nacional, BCIN, Alta Garrotxa, ruta senderista, natura, Ripollès, Pirineus catalans, Girona, Catalunya



És al voltant de l’església de Sant Cristòfol on trobem la part més antiga de Beget, que està format per tres petits nuclis, comunicats per 2 ponts que creuen la Riera de Beget i la Riera de Can França.
Passejar detingudament pels 3 sectors de Beget és altament recomanable, i hi trobareu moltes cases i racons amb encant.

Recentment – juliol de 2016 – Beget ha estat declarat bé cultural d’interès nacional (BCIN), en la categoria de conjunt històric, un estatus més que merescut.

Bé, només espero que us animeu a visitar l’Alta Garrotxa, un autèntic tresor amagat al Pirineu Oriental.











dijous, 11 de maig de 2017

DESCOBRINT FLORÈNCIA: UN TOMB PEL CENTRE HISTÒRIC I OLTRARNO




Versión en español


English Version






Firenze, Toscana, Brunelleschi, cúpula


En el nostre viatge a la Toscana vam dedicar 2 dies a la seva capital, Florència, una ciutat que té molts motius per a visitar-la, especialment en l’àmbit artístic, i que considero que cal anar almenys 1 cop a la vida.

En aquest sentit quan la Unesco va declarar el Centre Històric de Florència com a Patrimoni de la Humanitat l’any 1982, afirmava que “Florència és la ciutat on es troba la major concentració d'obres d’art de renom universal en el món”.



Unesco, Patrimoni de la Humanitat, Toscana, Itàlia

Centre Històric de Florència, declarat Patrimoni de la Humanitat l'any 1982


Aquesta elevada densitat de monuments i d’obres d’art de Florència va ser la causant que Stendhal (1783-1842) patís un important col·lapse i ansietat, i ho va expressar de la següent manera: “Absort en la contemplació de la bellesa sublim, la veia de prop, la tocava per dir-ho així. Vaig assolir aquest estat d'emoció en el qual les sensacions delicioses que procura l'art s'assemblen a sentiments apassionats. En deixar la Santa Croce, es van accelerar els batecs del meu cor; vaig sentir que perdia la vida, en caminar tenia por de desplomar-me.” Així doncs acabava de néixer una nova "malaltia", la síndrome d’Stendhal.

Bé, la veritat és que nosaltres no vam arribar a aquest extrem, però sí que estem d’acord amb Stendhal en què és una ciutat que ens va causar un gran impacte.



Unesco, Patrimoni de la Humanitat, Centre històric de Florència, Toscana, Itàlia

Visitar i contemplar Florència perjudica greument la salut, i pot causar la síndrome d'Stendhal


Davant de tants monuments i llocs visitables, és obvi que 2 dies a Florència poden resultar insuficients, i per tant  haureu de fer una selecció i tenir present que haureu de renunciar a visitar uns quants monuments i museus.

Tot seguit passaré a donar-vos algunes pinzellades dels indrets i monuments de la ciutat que vam visitar el 1r dia a Florència, i que al meu parer considero “imprescindibles”, tot i que no necessàriament ha de coincidir amb les vostres preferències,perquè Florència té per a tots els gustos: el Duomo, esglésies, palaus, museus, places, jardins...


SANTA MARIA DEL FIORE (DUOMO)


Centre Històric de Florència, Firenze, Unesco, Patrimoni de la Humanitat, Toscana, Itàlia


No hi ha dubte que ens trobem davant d’una de les catedrals més conegudes no només de tota Itàlia, sinó també del món sencer.
Amb això  hi té molt a veure Brunelleschi, l’arquitecte encarregat del projecte i construcció de la magnífica cúpula, que va ser finalitzada l’any 1436.

Amb la cúpula de Santa Maria del Fiore Brunelleschi recuperava una solució arquitectònica que havia caigut en desús a Europa Occidental durant l’Edat Mitjana, i per aixecar-la es va inspirar en un dels monuments més impressionants de l’arquitectura romana: el Panteó de Roma, construït més de 1.300 anys abans.

Possiblement Brunelleschi no va ser conscient que amb la seva cúpula donava el tret de sortida a l’arquitectura del Renaixement.

Tot i ser la cúpula la part més vistosa i coneguda de la catedral, no podem obviar els altres elements, que també són grans obres de l’art gòtic: la nau, el Campanile (campanar) i el baptisteri.

Precisament aquest darrer, el baptisteri, també és especialment significatiu  per contenir unes de les primeres escultures del nou art renaixentista: les portes de bronze de Ghiberti, l’artista que va fer 2 de les 3 portes, havent guanyat el concurs de la primera porta amb només 23 anys.


Cúpula de Brunelleschi, Duomo de Firenze, Centre històric de Florència, Unesco, Patrimoni de la Humanitat, Toscana, Itàlia

Espectacular panorama que es contempla des de la cúpula de Santa Maria del Fiore



En resum, la catedral és un dels “top” de la ciutat, i per descomptat que us recomano de  pagar els 15 euros per l’entrada ( preu vigent abril 2017), que inclou l’accés a la Cúpula de Brunelleschi, al Campanile de Giotto, al baptisteri, a les naus, a la cripta, i al Museu dell’Opera del Duomo.
Aquest darrer ha reobert fa poc més d’un any després d’haver estat remodelat, i exposa com a peces més destacades una Pietà d’en Michelangelo, i les escultures originals de bronze de Ghiberti de les Portes del baptisteri.

Per tant si voleu visitar amb calma i tranquil.litat tot el conjunt de Santa Maria del Fiore haureu de dedicar-hi ben bé unes 3 hores sense comptar les cues, especialment les que es formen en temporada alta per a pujar a la cúpula de Brunelleschi, perquè és un excel.lent mirador de la ciutat.


PIAZZA DELLA SIGNORIA


Centre Històric de Florència, Unesco, Patrimoni de la Humanitat, Toscana, Itàlia


La història d’aquesta plaça com un dels espais públics més importants de la ciutat es remunta a l’època romana, atès que al seu subsòl s’han trobat les restes d’unes termes romanes i del teatre.

El Palazzo Vecchio és el monument més destacat d’aquesta bonica plaça, un imponent palau construït a finals de S XIII i inicis de S XIV, que va ser la seu de les principals institucions de govern de la ciutat , excepte un petit parèntesi de 25 anys a mitjan S XVI, en què va esdevenir la residència del Duc Cosme I de Médici.

Un dels elements més característics del Palazzo Vecchio és la Torre Arnolfo, construïda a inicis del S XIV, i que amb els seus 94 m d’alçada és un clàssic de l’ “skyline” del centre històric de Florència. Una de les peculiaritats de la torre és la seva asimetria respecte l’eix de la façana principal, perquè es recolza damunt d’un edifici preexistent. Si ho desitgeu, podeu visitar tant el Palazzo Vecchio com pujar a la Torre Arnolfo.



Piazza della Signoria, Centre Històric de Florència, Unesco, Patrimoni de la Humanitat, Toscana, Itàlia

Un dels lleons de la Loggia della Signoria custodiant el Palazzo Vecchio


No obstant seria injust obviar altres monuments de gran bellesa que trobareu a la Piazza della Signoria: la “Loggia della Signoria” ( un pòrtic medieval que avui en dia és un mini museu d’escultures amb accés lliure); el “Tribunale della Mercanzia” (S XIV); o el renaixentista “Palazzo” Uguccione.


PONTE VECCHIO



Centre Històric de Florència, Unesco, Patrimoni de la Humanitat, Toscana, Itàlia


A l’igual que el Duomo o el PalazzoVecchio no necessita presentacions, i gosaria dir que és el pont més conegut de tota Itàlia junt amb el Ponte Rialto de Venècia.

El Ponte Vecchio possiblement sigui d’origen romà, però l’estructura que actualment contemplem és de mitjan S XIV.  Destaca per l’originalitat de tenir petits locals i un corredor construït damunt del pont. Aquests locals inicialment eren botigues del gremi dels carnissers, peixaters i adobers, però a causa de la forta pudor i de problemes d’higiene, a finals de S XVI van ser substituïts  per petites botigues de joieria i orfebreria, que actualment hi continuen.

Malauradament és un dels llocs amb més concentració de turistes de tota la ciutat, i per tant haureu de matinar molt si voleu gaudir relaxadament de la bellesa del pont i del riu Arno.


OLTRARNO


Centre Històric de Florència, Unesco, Patrimoni de la Humanitat, Toscana, Itàlia


Oltrarno és el  barri de Florència que queda a la riba Sud del riu Arno, i a l’Edat Mitjana era una zona habitada per les classes populars i treballadores, fins que la construcció del Palazzo Pitti al S XV ho va canviar tot, i va provocar que altres famílies nobles seguissin l’exemple dels  Pitti i edifiquessin llurs palaus en aquell sector de Florència.

El Palazzo Pitti a més de ser un elegant i immens palau renaixentista és la seu de 4 museus diferents, essent el més important la Galeria Palatina, que exposa quadres de grans artistes ( Botticcelli, Rafael, Tiziano, Rubens...)   repartits en 28 sales de la planta noble.

A més del Palazzo Pitti cal esmentar la bonica i animada Piazza Santo Spirito, presidida per l’església homònima,  un projecte inacabat  de Brunelleschi, que va morir abans de finalitzar les obres.


Firenze, Centre Històric de Florència, Unesco, Patrimoni de la Humanitat, Toscana, Itàlia

L'animada i bonica Piazza Santo Spirito, a Oltrarno


Finalment d’Oltrarno cal destacar una altra església, Santa Maria del Carmine, que ha passat a la posteritat especialment per les pintures que decoren una de les seves capelles, l’anomenada Capella Brancacci, un dels grans referents de la pintura del Quattrocento, i on hi van treballar els pintors Masaccio, Masolino i Filippino Lippi.  Us he d’aclarir que malauradament no la vam visitar.


SAN MINIATO AL MONTE



Firenze, Oltrarno, Centre Històric de Florència, Unesco, Patrimoni de la Humanitat, Art romànic, Toscana, Itàlia



Tot i que també està situada en un turó d’Oltrarno, considero que aquesta basílica dedicada a Sant Miniato mereix una menció especial, perquè  està considerada com un dels millors exemples de l’art romànic de la Toscana, tant la façana com el seu interior.

La veritat és que el recorregut per les naus del temple em va sorprendre molt, perquè no respon a l’art romànic auster i minimalista que podem trobar a la majoria d’esglésies romàniques de Catalunya, sinó que  és un prodigi de decoració: el paviment, els mosaics de l’absis, l’artesonat de fusta del sostre...


Firenze, Oltrarno, art romànic, Centre Històric de Florència, Unesco, Patrimoni de la Humanitat, Toscana, Itàlia

Mosaics de l'absis de San Miniato al Monte


Així mateix l’indret està envoltat de llegenda, relacionada  amb el martiri de Sant Miniato, que després de ser decapitat per les autoritats romanes al S III, va ser capaç d’arribar a peu fins l’actual emplaçament de la basílica portant el seu cap amb una mà.
Les seves despulles suposadament encara descansen a la cripta, la part més antiga de la basílica.

Un altre dels atractius de la basílica és la seva ubicació privilegiada, al capdamunt d’un turó que ofereix unes bones vistes de la ciutat.



PIAZZALE MICHELANGELO


Firenze, Oltrarno, Centre Històric de Florència, Unesco, Patrimoni de la Humanitat, Toscana, Itàlia



A uns centenars de metres de San Miniato al Monte trobem aquesta gran plaça, amb un escàs interès artístic, però que queda  compensat amb escreix per la panoràmica que té de tot el centre històric de Florència.

Al capvespre s’omple d’autocars i de gent que hi arriba per a contemplar la posta de sol. Us he de confessar que nosaltres també ho vam fer, però no vam tenir sort, perquè el cel estava força tapat i no vam poder  veure com el sol tenyia el Duomo de colors ataronjats.
No obstant va ser una bona manera de finalitzar el 1r dia a Florència. 

El 2n dia per Florència va ser destinat gairebé exclusivament a visitar alguns dels seus museus, però d'això us en parlaré en una propera entrada.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...