dimecres, 24 d’abril de 2013

UNA RUTA SENDERISTA PER MONTSERRAT



Ara que ha arribat la primavera i s’han acabat els dies freds i curts de l’hivern, és una gran època per sortir a contemplar molts paisatges que tornen a “despertar” després del parèntesi hivernal. És especialment una època indicada per a altituds mitjanes, ja que l’alta muntanya encara conserva gruixos considerables de neu i és millor deixar-la per a finals de primavera i estiu, és clar, sempre que no desitgeu fer alguna sortida amb esquís, raquetes, o equipats amb bones botes de muntanya, piolet i grampons, que igualment són prou atractives. A més a més és millor buscar alçades mitges durant aquesta estació, perquè a partir de juny la calor apreta massa i també perquè els camps ja no tenen aquests tons verds que els fan tant atractius i fotogènics.

Aquesta vegada hem triat un indret que és especial per a molts catalans: Montserrat, doncs es tracta del centre “espiritual” de Catalunya, ja que la Verge de Montserrat, la “Moreneta”, és la Patrona de Catalunya.

Estic convençut que la majoria de gent que coneix Montserrat només ha estat per la zona del Monestir, Museu, i botigues, i que són una minoria els que han gosat fer alguna excursió a peu per la zona. La veritat és que és una llàstima, perquè Montserrat és una muntanya de gran bellesa amb una geologia i un relleu gairebé únics al món, que mereix ser explorada i caminada, i també escalada pels amants d’aquest esport- les seves roques i agulles tenen prestigi mundial com a zona d’escalada-. Aquests valors tant singulars han estat motiu més que suficient per a que Montserrat gaudeixi de la protecció legal de Parc Natural des de 1987.

Abans de detallar el recorregut de la caminada crec interessant fer una aproximació històrica i artística de l’Abadia de Montserrat.

El primer document escrit que menciona un edifici religiós a la Muntanya de Montserrat en forma de petita ermita és una escriptura de donació de diferents propietats  -entre les quals es troba Santa Maria de Montserrat- al Monestir benedictí de Ripoll per part  del Comte Guifré el Pelós i datada a finals de S IX..
No obstant, sembla probable que ja existís alguna capella o petita església a Montserrat des d’època visigòtica, per tant anterior a la invasió àrab del 711.

Cap a l’any 1025 l’Abat Oliba funda i construeix un nou monestir al costat o al damunt de l’ermita de Santa Maria, però no s’emanciparà de Ripoll i es convertirà en abadia independent fins inicis de S XV, alhora que esdevindrà una de les més importants de tota Catalunya.


L'Abadia de Montserrat i el Funicular de Sant Joan

Una paper fonamental en la història de Montserrat el juga la Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment pels catalans com la “Moreneta”, a causa del color negre de la seva pell.
Existeix una bonica llegenda, ja mencionada a  documents del S XIV, que narra la seva troballa: l’any 880 3 infants de la zona pastoraven el seu ramat a Montserrat un dissabte al vespre, quan van veure baixar del cel una llum resplendent acompanyada de càntics melodiosos i que es va situar a mitja altura de la muntanya . Aquest fenomen es va repetir els següents dissabtes i van comunicar-ho al bisbe de Manresa, que va acompanyar-los al lloc del fet. Quan van arribar-hi van trobar una cova amb la imatge de la Mare de Déu al seu interior i  van decidir tornar per a traslladar aquesta imatge en processó a Manresa, però resultà impossible moure-la. Això va ser interpretat pel Bisbe com voluntat de la Verge de quedar-se a Montserrat, i per això ordenà la construcció d’una ermita dedicada a la Mare de Déu al mateix emplaçament de l’actual abadia.

Òbviament es tracta de llegenda i mite, perquè la imatge de la Verge de Montserrat no és del S IX, si no que és una talla de fusta romànica del S XII.
El que sí es verídic respecte la Mare de Déu de Montserrat, és que durant el S XIX la seva imatge va haver de sortir de l’Abadia i ésser amagada per tal d’evitar la seva destrucció, primer durant la invasió del país part de les tropes de Napoleó entre 1808 i 1811 i després al 1835, en el context de les desamortitzacions de Mendizábal i de les revoltes populars en què es van cremar molts convents pel territori català. El fet d’haver de ser amagada fora de Montserrat va tornar a succeir al S XX durant la Setmana Tràgica de 1909 i durant la Guerra Civil del 36-39.
Una darrera nota interessant sobre la talla de la Verge de Montserrat: estudis i anàlisis científics realitzats l’any 2001 van demostrar que originalment la seva pell va ser pintada de blanc, però el plom, un dels components de la pintura, és un material que amb el pas del temps s’oxida i enfosqueix, al què s’ha de sumar la brutícia acumulada, l’alè de milions de persones i sobretot el fum dels milers de ciris dipositats pels fidels.

A continuació faré un petit recorregut per l’arquitectura de l’Abadia de Montserrat:
La major part de les actuals edificacions del complex monàstic són del S XIX i XX, en què destaca la important remodelació que va emprendre l’any 1925 el gran arquitecte modernista Puig i Cadafalch.
La basílica és del S XVI, però molt restaurada al S XIX després de l’incendi de 1808 durant la Invasió Napoleònica.
D’època medieval es conserven algunes poques restes interessants:
La primera d’elles és un claustre gòtic obert amb només 2 ales situat a ma esquerra just abans de l’entrada a la Basílica.
La segona és una portada romànica, l’únic que es conserva del temple romànic, situada a prop del Claustre gòtic, però a ma dreta abans d’entrar a la Basílica.


Claustre Gòtic de l'Abadia de Montserrat


També d’època romànica es localitza a 4 km. de l’Abadia de Montserrat, i gairebé sota la paret de Sant Jeroni, el punt més alt de Montserrat, Santa Cecília, un antic monestir, del que encara es conserva en bon estat l’església del S XI.

Acabaré aquest parèntesi del patrimoni cultural i artístic fent una referència al Museu de Montserrat, molt aconsellable de visitar per als amants de l’art, i que té una important col.lecció que inclou peces arqueològiques, una mòmia egípcia i 2 sarcòfags, 1 quadre de Caravaggio, pintures d’impressionistes francesos, i pintura catalana del S XIX i XX.

Ara sí és hora d’anar al tema senderista o “trekking”, tal com està de moda dir, però que jo evito, per tractar-se d’un estrangerisme; ja tenim un idioma amb molta riquesa i bonic, que  no necessita tantes paraules forànies!

El lloc triat per iniciar la pujada a Montserrat és Collbató, on deixem el cotxe. Ara que he mencionat aquest poble, aprofito per aconsellar-vos que el visiteu, atès que té un interessant nucli antic medieval.


Mapa de Montserrat amb l'itinerari realitzat marcat en blau

Des de Collbató ens dirigim per una ampla pista direcció el Bruc i Vinya Nova a buscar el Camí de les Bateries. De seguida abandonem la pista (als 15 minuts), perquè comença la pujada pel Camí de les Bateries. Cal aclarir que aquest itinerari no té pèrdua, perquè està molt ben indicat amb rètols ben visibles.
El Camí Vell de Collbató o Camí de les Bateries és una de les principals rutes de pujada al Monestir utilitzades pels pelegrins. El nom de Camí de les Bateries és degut a que durant la Guerra del Francès, o invasions Napoleòniques, es van instal.lar en alguns punts del seu traçat bateries d’artilleria per a controlar l’accés a la muntanya pel Sud.

Aquest camí puja pel vessant Sud de la muntanya de manera gairebé constant sense forts pendents, i una bona part del traçat conserva l’empedrat original.


Camí de les Bateries

Quan portem aproximadament 1 hora de camí des de Collbató trobem una bifurcació ben senyalitzada amb 2 alternatives: al Monestir de Montserrat pel Sant Miquel o bé a Sant Joan. Aquesta darrera opció és la que nosaltres triem, i a partir d’aquí deixem l’ample Camí de les Bateries per agafar un corriol més estret i més costerut. Arribem a Sant Joan aproximadament en uns 35 minuts des de la bifurcació, més suats, perquè és una pujada més exigent que la del Camí de les Bateries i perquè el desnivell total superat des de Collbató arriba a gairebé 700 m.
Sant Joan és una ermita situada en un emplaçament privilegiat, perquè està construïda sota una bauma de la muntanya aprofitant molt bé el terreny. Malauradament també va ser incendiada per l’exèrcit de Napoleó, encara que resten dempeus alguns murs,i paviments igual que la veïna ermita de Sant Onofre, separada de Sant Joan per uns pocs metres.
Uns metres més avall de Sant Joan i Sant Onofre trobem la nova ermita de Sant Joan, construida al S XIX.
La tranquil.litat de què hem gaudit durant la pujada s’ha acabat a Sant Joan, on trobem molts turistes i alguns excursionistes. Això és degut a 2 raons; primer perquè és un dels indrets més emblemàtics i coneguts de la Muntanya de Montserrat, i segon, perquè un funicular puja des del Monestir fins el Pla de les Taràntules, a uns 10-15 minuts a peu de les 2 ermites.


Sant Joan i Sant Onofre

Després de visitar Sant Joan i Sant Onofre comencem a baixar cap el Monestir passant pel mencionat Pla de les Taràntules on ens aturem, atès que es contempla molt bona panoràmica, que arriba fins els Pirineus encara nevats.
Des del Pla de les Taràntules baixem al Monestir per una variant, per evitar la massificació del camí més ample.
Seguirem aquesta variant durant uns 20 minuts fins que arribem a la cruïlla del camí que va del Monestir fins Sant Jeroni, que agafarem.
Aquest darrer tram de descens fins el Monestir és incòmode, perquè té moltes escales, si bé hi ha algun racó espectacular, com el Pas dels Francesos, on el camí s’estreny i encaixona entre 2 altes parets de conglomerat i les agulles com a teló de fons.


Pas dels Francesos


Arribem al Monestir, on aprofitem per a descansar, menjar els entrepans que portem i visitar la Basílica i la Moreneta.

Havent dinat emprenem la tornada a Collbató, i per no repetir el camí de pujada, agafem el Camí de les Feixades,que forma part del GR-172, amb un tram inicial en ascens fins l’Ermita i Pla de Sant Miquel.
Abans d’arribar a l’Ermita de Sant Miquel aconsello que us desvieu per un camí curt i ben senyalitzat fins la Creu de Sant Miquel, atès que es tracta d’un mirador privilegiat del Monestir, Sant Llorenç del Munt i l’Obac, el Montseny, la Vall del Llobregat, la costa barcelonina i els Pirineus Orientals.....
A partir del Pla de Sant Miquel el camí comença a perdre alçada ràpidament i a mitja baixada s’acaba unint al GR 6 que ve també del Monestir, però per la Santa Cova, el lloc on segons la llegenda es va trobar la imatge de la Moreneta.
El tram final del camí, aproximadament  1’5 km.,  ja no perd alçada, sino que flanqueja la muntanya a uns 100 m. per damunt de la carretera, fins que arriba a les Coves del Salnitre.
Aquestes coves són visitables, i us aconsello visitar-es, ja que destaquen per tenir un recorregut que supera els 900 metres i algunes sales de més de 30 metres d’alçada.
Des de les Coves del Salnitre fins  Collbató i el cotxe només resta un passeig d’uns 15 minuts, per a finalitzar una excursió que ha durat més de 7 hores comptant parades i pauses.


Per si voleu ampliar informació us deixo uns quants enllaços:


- Pàgina web oficial del Patronat de la Muntanya de Montserrat, l'Òrgan Gestor del Parc Natural. Té molt bona informació d'itineraris a peu amb cartografia detallada:  Patronat de la Muntanya de Montserrat

- Pàgina web amb informació de les Coves del Salnitre


Altres #posts del blog relacionats

Les Coves del Salnitre i Collbató



 VERSIÓN EN CASTELLANO

CAMINANDO POR CATALUÑA: MONTSERRAT (abril 2013)

Ahora que ha llegado la primavera y se han acabado los días fríos y cortos del invierno, es una gran época para salir a contemplar muchos paisajes que vuelven a “despertar” después del paréntesis invernal. Es especialmente una época indicada para altitudes medias, puesto que el alta montaña todavía conserva grosores considerables de nieve y es mejor dejarla para finales de primavera y verano, claro, siempre que no deseéis realizar alguna salida con esquíes, raquetas, o equipados con buenas botas de montaña, piolet y crampones, que igualmente son atractivas. Además es mejor buscar alturas medias durante esta estación, porque a partir de junio el calor aprieta demasiado y también porque los campos ya no tienen estos tonos verdes que los hacen tan atractivos y fotogénicos.

Esta vez hemos elegido un lugar que es especial para muchos catalanes: Montserrat, el centro “espiritual” de Cataluña, puesto que la Virgen de Montserrat, la “Moreneta” (Morenita), es la Patrona de Cataluña.

Estoy convencido que la mayoría de la gente que conoce Montserrat sólo ha estado por la zona del Monasterio, Museo, y tiendas, y que son una minoría los que han osado hacer alguna excursión a pie por la zona. Pues es una lástima, porque Montserrat es una montaña de gran belleza con una geología y un relieve casi únicos al mundo, que merece ser explorada y caminada, y también escalada por los amantes de este deporte – sus rocas y agujas tienen prestigio mundial como zona de escalada- . Estos valores tan singulares han sido motivo más que suficiente para que Montserrat disfrute de la protección legal de Parque Natural desde 1987.

Antes de detallar el recorrido de la caminata creo interesante hacer una pequeña aproximación histórica y artística de la Abadía de Montserrat.

El primer documento escrito que menciona un edificio religioso en la Montaña de Montserrat como pequeña ermita es una escritura de donación de diferentes propiedades -entre las cuales se encuentra Santa Maria de Montserrat- al Monasterio benedictino de Ripoll por parte del Conde Guifré el Pelós y datada de finales de S IX..
No obstante, parece probable que ya existiera alguna capilla o pequeña iglesia en Montserrat desde época visigoda, por lo tanto anterior a la invasión árabe del 711.
Hacia el año 1025 el Abad Oliba funda y construye un nuevo monasterio junto a la ermita de Santa Maria, pero no se emancipará de Ripoll y se convertirá en abadía independiente hasta inicios de S XV, a la vez que será  una de las más importantes de toda Cataluña.

Una papel fundamental en la historia de Montserrat lo juega la Virgen María de Montserrat, conocida popularmente por los catalanes como la “Moreneta”, debido al color oscuro de su piel.

Existe una bonita leyenda, ya mencionada en  documentos del S XIV, que narra su hallazgo: El año 880 3 niños de la zona pastaban su rebaño en Montserrat un sábado al atardecer, cuando vieron bajar del cielo una luz resplandeciente acompañada de cánticos melodiosos y que se situó a media altura de la montaña . Este fenómeno se repitió los siguientes sábados y lo comunicaron al obispo de Manresa, que los acompañó al lugar del hecho. Cuando llegaron encontraron una cueva con la imagen de la Virgen María en su interior y decidieron  volver para trasladar esta imagen en procesión a Manresa, pero resultó imposible moverla. Esto fue interpretado por el Obispo como voluntad de la Virgen de quedarse en Montserrat y por eso ordenó la construcción de una ermita dedicada a la Virgen María en el mismo emplazamiento de la actual abadía.

Obviamente se trata de leyenda y mito, porque la imagen de la Virgen de Montserrat no es del S IX, si no que es una talla de madera románica del S XII.

Lo que sí se verídico respecto la Virgen de Montserrat, es que durante el S XIX su imagen tuvo que salir de la Abadía y ser escondida para evitar su destrucción, primero durante la invasión del país parte de las tropas de Napoleón entre 1808 y 1811 y después en 1835, en el contexto de las desamortizaciones de Mendizábal y de las revueltas populares en que  se quemaron muchos conventos por el territorio catalán. El hecho de tener que ser escondida fuera de Montserrat volvió a suceder en el S XX durante la Semana Trágica de 1909 y durante la Guerra Civil del 36-39.

Una última nota interesante sobre la talla de la Virgen de Montserrat: estudios y análisis científicos realizados en 2001 demostraron que originalmente su piel fue pintada de blanco, pero el plomo, uno de los componentes de la pintura, es un material que con el paso del tiempo se oxida y oscurece, a lo que se tiene que sumar la suciedad acumulada, el aliento de millones de personas y sobre todo el humo de los miles de cirios depositados por los fieles.

A continuación haré un pequeño recorrido por la arquitectura de la Abadía de Montserrat:

La mayor parte de las actuales edificaciones del complejo monástico son del S XIX y XX, en que destaca la importante remodelación que emprendió en 1925 el gran arquitecto modernista Puig i Cadafalch.
La basílica es del S XVI, pero muy restaurada al S XIX después del incendio de 1808 durante la Invasión Napoleónica.
De época medieval se conservan algunos pocos restos interesantes:
El primero de ellos es un claustro gótico abierto con sólo 2 alas situado a mano izquierda justo antes de la entrada a la Basílica.
La segunda es una portada románica, lo único que se conserva del templo románico, situada cerca del Claustro gótico, pero a mano derecha antes de entrar a la Basílica.

De época románica se localiza a 4 km. de la Abadía de Montserrat, y casi bajo la pared de Sant Jeroni, el punto más alto de Montserrat, Santa Cecília, un antiguo monasterio, del que todavía se conserva en buen estado la iglesia del S X..

Acabaré este paréntesis del patrimonio cultural y artístico haciendo una referencia al Museo de Montserrat, muy aconsejable de visitar para los amantes del arte, y que tiene una importante colección que incluye piezas arqueológicas, una momia egipcia y 2 sarcófagos, 1 cuadro de Caravaggio, pinturas de impresionistas franceses, y pintura catalana del S XIX y XX.

Ahora sí es hora de ir al tema senderista o “trekking”, tal como está de moda decir, pero que yo evito, por tratarse de un extranjerismo; ya tenemos un idioma con mucha riqueza y bonito, que  no necesita tantas palabras extranjeras!.

El lugar elegido para iniciar la subida en Montserrat es Collbató, donde dejamos el coche. Ahora que acabo de citar este pueblo, aprovecho para aconsejaros su visita, puesto que tiene un interesante núcleo antiguo medieval.

Desde Collbató nos dirigimos por una ancha pista dirección al Bruc y Vinya Nova a buscar el Camino de las Baterías. Enseguida abandonamos la pista (a los 15 minutos), porque empieza la subida por el Camino de las Baterías. Hay que aclarar que este itinerario no tiene pérdida, porque está muy bien señalizado con letreros muy visibles.
El Camino Viejo de Collbató o Camino de las Baterías es una de las principales rutas de subida al Monasterio utilizadas por los peregrinos. El nombre de Camino de las Baterías es debido a que durante la Guerra del Francés, o invasiones Napoleónicas, se instalaron en algunos puntos de su trazado baterías de artillería para controlar el acceso a la montaña por el Sur.
Este camino sube por el vertiente Sur de la montaña de manera casi constante sin fuertes pendientes, y una buena parte del trazado conserva el empedrado original.

Cuando llevamos aproximadamente 1 hora de camino desde Collbató encontramos una bifurcación bien indicada con 2 alternativas: al Monasterio de Montserrat por Sant Miquel o bien a San Juan. Esta última opción es la que nosotros elegimos, y a partir de aquí dejamos el ancho Camino de las Baterías para coger un sendero más estrecho y empinado. Llegamos a San Juan aproximadamente en unos 35 minutos desde la bifurcación, más sudados, porque es una subida más exigente que la del Camino de las Baterías y porque el desnivel total superado desde Collbató llega casi a 700 m.
San Juan es una ermita situada en un emplazamiento privilegiado, porque está construida bajo un abrigo rocoso de la montaña aprovechando muy bien el terreno. Desgraciadamente también fue incendiada por el ejército de Napoleón, aunque restan en pie algunos muros, y pavimento igual que la vecina ermita de Sant Onofre, separada de San Juan por unos pocos metros.
Unos metros más abajo de San Juan y Sant Onofre encontramos la nueva ermita de San Juan, construida en el S XIX.
La tranquilidad de que hemos disfrutado durante la subida se ha acabado en San Juan, donde encontramos muchos turistas y algunos excursionistas. Esto es debido a 2 razones; primero porque es uno de los lugares más emblemáticos y conocidos de la Montaña de Montserrat, y segundo, porque un funicular sube desde el Monasterio hasta el Llano de las Tarántulas, a unos 10-15 minutos a pie de las 2 ermitas.
Después de visitar San Juan y Sant Onofre empezamos a bajar hacia el Monasterio pasando por el mencionado Pla de las Tarántulas donde nos paramos, dado que se contempla muy buena panorámica, que llega hasta los Pirineos encara nevados.
Desde el Llano de las Tarántulas bajamos al Monasterio por una variante, para evitar la masificación del camino más ancho.
Seguiremos esta variante durante unos 20 minutos hasta que llegamos al cruce con el camino que va del Monasterio hasta Sant  Jeroni, que cogeremos.
Este último tramo de descenso hasta el Monasterio es incómodo, porque tiene muchas escaleras, si bien hay algún rincón espectacular, como el Paso de los Franceses, donde el camino se estrecha y encajona entre 2 altas paredes de conglomerado y las agujas como telón de fondo.

Llegamos al Monasterio, donde aprovechamos para descansar, comer los bocadillos que llevamos y visitar la Basílica y la “Moreneta”.

Después de comer emprendemos el retorno a Collbató, y para no repetir el camino de subida, elegimos el Camino de las Feixades,que forma parte del GR-172, con un tramo inicial en ascenso hasta la Ermita y Llano de Sant Miquel.
Antes de llegar a la Ermita de Santo Miquel aconsejo que os desviéis por un camino corto y bien señalizado hasta la Cruz de Sant Miquel, dado que se trata de un mirador privilegiado del Monasterio, Sant Llorenç del Munt y l’Obac, el Montseny, el Valle del Llobregat, la costa barcelonesa y los Pirineos Orientales.....

A partir del Llano de Sant Miquel el camino empieza a perder altura rápidamente y a media bajada se acaba uniendo al GR 6 que viene también del Monasterio, pero por la Santa Cueva, el lugar donde según la leyenda se encontró la imagen de la “Moreneta”.
El tramo final del camino, aproximadamente  1’5 km.,  ya no pierde altura, si no que flanquea la montaña  unos 100 m. por encima de la carretera, hasta que llega a las Cuevas del Salnitre.
Estas cuevas son visitables, y os aconsejo visitarlas, ya que destacan por tener un recorrido que supera los 900 metros y algunas salas de más de 30 metros de altura.
Desde las Cuevas del Salnitre hasta Collbató y el coche sólo queda un paseo de unos 15 minutos, para finalizar una excursión que ha durado más de 7 horas contando todas las paradas y pausas.

Por si desáis ampliar información, os dejo algunos enlaces:

- Página web oficial de la Abadía de Montserrat: http://www.abadiamontserrat.net/(S(1ubl1hv4th00diqdl241c4ju))/Espiritualitat/Castella/arquitectura.aspx?newsid=9

- Pàgina web oficial del Patronato de la Montaña de Montserrat, el Órgano Gestor del Parque Natural. Tiene muy buena información de itinerarios a pie con cartografía detallada http://www20.gencat.cat/portal/site/patronatmontserrat/menuitem.20724cd514f9374ce8940efcb0c0e1a0/?vgnextoid=66acad930ca0b110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=66acad930ca0b110VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default

- Página web con información de les Cuevas del Salnitre: http://es.wikipedia.org/wiki/Cueva_del_Salnitre

Otros #posts del blog relacionados

Las Cuevas del Salnitre y Collbató







diumenge, 14 d’abril de 2013

EN TERRA DE FARAONS: EGIPTE - 4a PART (I ÚLTIMA): EL CAIRE





El Caire és una ciutat amb un fantàstic patrimoni, alhora que urbanísticament és una ciutat molt desordenada i que ha anat creixent sense cap control, ni planificació, ni criteri. Crec que això li resta molt encant, tot i que n’hi ha que opinen que és precisament un dels atractius de la ciutat: la convivència d’un El Caire històric i monumental amb  zones amb carrers sense asfaltar, edificacions que sembla que d’un moment a l’altra puguin esfondrar-se, i que sovint tenen encara  la façana a mig construir i sense finestres. Afegiré que no cal allunyar-se gaire de les zones històriques i cèntriques per a trobar aquests sectors diguem que molt poc cuidats i degradats.
Aquesta és doncs la contradicció d’aquesta gegantesca ciutat, la més poblada d’Àfrica i del món àrab amb uns 17 milions d’habitants (l’àrea metropolitana).

Els orígens d’El Caire és remunten a més de 2.000 anys enrere, quan els romans van construir una antiga fortalesa a la vora del riu Nil, a la zona que correspon a l’actual Barri Copte.
Quan els àrabs van envair Egipte al S VII d C  de seguida van establir-se a El Caire, si bé la data “oficial” de la fundació de la ciutat és posterior, al 969 quan la Dinastia Fatimita va conquerir Egipte i va fundar la capital amb el nom d’al-Qahirah, paraula àrab que significa “La Victoriosa”.
En la meva opinió, un dels principals atractius d’El Caire és la barreja i fusió de cultures i civilitzacions que ha sofert al llarg de la seva història i que encara podem apreciar sobretot a través dels seus monuments: des d’època romana, fins a l’actualitat, passant pels primers cristians, els anomenats coptes, i després per l’Islam, interromput per més de mig segle sota domini britànic (des de finals S XIX fins 1954).
A continuació faré un repàs del que vàrem poder visitar a El Caire, seguint un criteri històric, és a dir començant pel més antic:

Museu Egipci:Òbviament si segueixo criteri històric havia de començar pel Museu Egipci, que conté la col.lecció més complerta i extensa de peces d’una de les més grans i originals civilitzacions de la història de la humanitat: l’Antic Egipte. És un gran repàs a la seva història, atès que trobem exposades peces des de l’Egipte Predinàstic, que tenen una antiguitat superior als 5.000 anys, peces de l’Imperi Antic, Imperi Nou amb el famòs Tresor i joies  de Tutankhamon, i fins a època greco-romana.
La cèntrica ubicació d’aquest museu té els dies comptats, atès que està previst traslladar-lo cap el 2015 a Gizeh, a prop de les Piràmides, a un gran edifici de nova construcció.
Malauradament vàrem dedicar-hi poc temps, unes 2 hores, perquè era el darrer dels 2 dies de visita per El Caire i volíem conèixer el màxim possible la ciutat i tenir-ne una idea global.

Barri Copte:Tal com he comentat abans, és la zona on van establir-se els romans i posteriorment també els primers cristians. Continua essent el barri dels cristians coptes ortodoxes, atès que encara resten dempeus i com a lloc de culte vàries esglésies, algunes d’elles construïdes abans de la invasió àrab al S VII d C.
És un barri tranquil, atès que és una zona exclusivament per a vianants, i per tant, és un dels pocs indrets de la ciutat on t’oblides que El Caire és una immensa metròpoli amb un trànsit de vehicles constant i horrorós.
Com a monuments més aconsellables per a visitar citaria l’Església de Santa Maria o Església Penjant, l’Església de Sant Sergi i la Sinagoga, que sorprèn trobar-la al bell mig del barri cristià i copte.




Església copta de Santa Maria, també coneguda com Església Suspesa


Ciutadella de Saladí: La seva construcció es va iniciar al 1176, sota el govern de  Saladí, el famós sultà que es va enfrontar al Rei d’Anglaterra Ricard Cor de Lleó a les Croades a Terra Santa, i que també va passar a la història per ser un militar íntegre, home honest i respectuós amb l'enemic.

És un recinte emmurallat situat a dalt d’un turó que domina El Caire i comprèn a més de la fortalesa militar, 4 mesquites, un palau i altres construccions.
La mesquita més famosa d’aquesta ciutadella és la Mesquita de Muhammad Alí, més coneguda popularment com la Mesquita d’Alabastre, a causa de la presència d’aquest material semblant al marbre en algunes parts del monument i construïda al S XIX.
Nogensmenys, la ciutadella té una altra mesquita molt més desconeguda i construïda amb menys luxe, que em va agradar tant o més que la d’Alabastre; es tracta de la Mesquita del Sultà al-Nasir Muhammad IbnQalawun, del període dels Sultans Mamelucs, al S XIV.
Un altre gran atractiu  de la Ciutadella és que es tracta d’un excel.lent mirador de tot El Caire i permet contemplar en la llunyania les Piràmides de Gizeh.




Ciutadella de Saladí


D’aquesta visita tinc una anècdota simpàtica: 3  joves egipcis, 2 noies i 1 noi que rondarien els 20 anys, em van demanar si podia sortir a una foto amb les 2 noies. Inicialment la meva reacció va ser de desconfiança, perquè és pràctica habitual a Egipte que algunes persones s’ofereixen “amablement” als turistes per a fer-te una foto, i després et demanen la propina. En aquest cas em van dir clarament que no, que ells eren persones honrades que no feien aquestes males pràctiques que donen molta mala imatge del país. Per tant vaig acceptar la seva petició. Perquè es van fixar en mi? Vaig arribar a la conclusió que va ser degut a que anava amb pantalons curts, fet molt excepcional a Egipte, i els deuria fer gràcia fer-se una foto amb un estranger que anava vestit així.

Jan el-Jalili (Khan el-Khalili):Lloc de visita indispensable d’El Caire, es tracta d’un gran basar ple d’estrets carrers laberíntics atapeïts de petites botigues, alguns bars i gent, molta gent, els orígens del qual es remunten al 1.382.
Si us agrada comprar, o mirar i tafanejar els productes de les parades i locals, i entretenir-vos pausadament i regatejar, sense cap dubte aquest és el millor lloc per a perdre’s tot un matí o tota una tarda o inclús tot un dia. També és possible dedicar una estona a descansar en algun bar de la zona per a prendre reposadament un cafè o un te.




Jan el-Jalili


És precisament un bar, el Cafè El Fishawi, un dels llocs més emblemàtics de tot Jan el-Jalili, doncs es tracta d’un local obert ininterrompudament des de fa més de 200 anys, concretament des de 1773. Així mateix és conegut pel popular nom de Cafè dels Miralls, a causa de la presència d’aquest mobiliari decoratiu a les seves parets tant interiors com exteriors. Aconsello fer-hi una pausa per a prendre un cafè o un te, servit aquest darrer amb tetera àrab metàl·lica tradicional i acompanyat d’autèntiques fulles de menta, que li donen un gust i aroma únics.
Un altre lloc molt aconsellable de visitar i situat a les immediacions de Jan el-Jalii és la Mesquita d’Al Azhar, una construcció de gran bellesa, d’època fatimí, realitzada entre el 970 i 972 amb posteriors modificacions i restauracions.



Mesquita d'Al Azhar


Acabaré Jan el-Jalili amb una altra anècdota més o menys simpàtica: mentre dinàvem a la terrassa d’un bar situat a  Midan Hussein, una bonica i gran plaça envoltada de palmeres i molt propera a Jan el-Jalili, un home molt simpàtic es va acostar per a oferir-nos els seus serveis com a taxista. Atès que el taxista ens havia dit que tenia una furgoneta on hi cabíem tot el grup – el formàvem 7 persones-, que ens esperava a l’hora que li diguéssim per a tornar-nos a l’hotel, i que el preu ens va semblar molt raonable, vam acceptar.
Vàrem tenir una tornada d’allò més “entretinguda” a l’hotel: tots 7  dins d’una diminuta furgoneta amb 8 seients, conducció “rally”, música egípcia sonant ben alta per l’aparell de música sovint acompanyada de cops de “clàxon”,  i xerrada força divertida amb el “Juanito”, el nom del taxista. Per desgràcia, la conducció temerària  no és una pràctica aïllada: la 1a nit a El Caire, un taxista va conduir-nos fins a l’hotel a més de 100 km/h fent ziga-zagues entre els altres cotxes per una avinguda no precisament ben asfaltada i plena de sorra i graveta. Va ser el moment del viatge en què més vam témer per la nostra integritat.


Mesquita i Madrassa  del Sultà Hassan: És un monument que malauradament només vàrem poder contemplar des de fora, atès que vam arribar a les 5 de la tarda, quan tanquen els museus i monuments d’El Caire. És una construcció del S XIV i està considerada una obra mestra de l’arquitectura mameluca d’El Caire.




Mesquita i Madrassa del Sultà Hassan



Tant el Barri Copte, com la Ciutadella de Saladí, Jan el-Jalili i la Mesquita i Madrassa del Sultà Hassan  formen part d'El Caire Històric que és considerat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco des de 1979.

Midan Tahrir i El Caire modern: No podia faltar un apartat final dedicat a la part moderna i de més actualitat d’El Caire.
En els darrers temps Tahrir ha esdevingut possiblement la plaça urbana més coneguda de tot el món degut a que ha estat el lloc triat per a les grans manifestacions i reivindicacions per part de la població d’El Caire, la més coneguda de les quals és la que va fer caure el règim de Mubarak el 2011.
Tahrir és una paraula àrab que significa “alliberament” i és el nom que va rebre aquesta plaça l’any 1952, quan Egipte va deixar de ser una monarquia constitucional per a convertir-se en República.




Detall de Midan Tahrir


Després d’haver visitat in situ la Plaça Tahrir, entenc que hagi estat el lloc triat per a manifestar-se, atès que és un immens espai obert amb capacitat per a molts milers de persones. La seva situació és privilegiada, perquè és molt a la vora del Museu Egipci, igual que del campus de la Universitat Americana d’El Caire i d’altres seus institucionals i governamentals; és per tant el cor d’El Caire Administratiu, però  també un importantíssim nucli comercial de la ciutat, amb presència de botigues de moda i altres multinacionals pels carrers del voltant, que vam poder recórrer ràpidament just després de sortir del Museu Egipci.


Bé, fins aquí el meu relat del viatge a Egipte al qual he dedicat 4 capítols. Ara només falta fer un petit balanç: 

En 1r lloc considero que ha estat una experiència molt positiva, tot i que no puc negar que he trobat alguna cosa que no m’ha agradat. Entre els aspectes més negatius del viatge puc destacar que El Caire m’ha decebut, no sé si degut a l’etern col.lapse de trànsit, o desordre urbanístic; en fi que no m’hi he trobat còmode. Tampoc m’ha agradat la propina "obligada"  a mesquites i altres llocs gratuïts, l’actitud agressiva d’alguns venedors, sobretot a Edfu i Komombo,  o l’habitual absència del llistat de preus en anglès a restaurants i comerços, que t’obliga a estar en guàrdia, o que el guia et porti de visita a una fàbrica de perfums a Assuan enlloc de poder anar a veure l’Obelisc Inacabat o un altre monument .
Com a positiu destacaria primer, que hi ha hagut molt bon ambient entre tots els membres del grup del  viatge, incloent el guia local; però sobretot  que m’ha permès conèixer una civilització apassionant, única i mil·lenària, i a més m’ha enriquit molt  haver conegut una altra cultura, religió, costums i també continent nou, Àfrica. No puc obviar que fins el 2012 el meu currículum viatger, excepte un viatge als EUA i un altre a Turquia, s’ha limitat a Europa, bàsicament Europa Occidental, i conèixer altres mons i països obre la ment i hauria d’ajudar a ser més comprensius i tolerants.
Bé, només espero que els que no conegueu Egipte us animeu a visitar-lo, no us decebrà, si no tot el contrari.




Un dels records simpàtics i entranyables del viatge que demostra "bon rotllo": 
A Abu Simbel amb una companya del grup donant suport a l'Athletic, 
(si el Sandro Rosell ho arriba a saber, m'expulsa del Barça de per vida)



Relats d'altres viatgers #postamics

- Viajar code: Verónica: El Caire
- Mi Baúl de blogs: Interior de la piràmide de Kefren


Altres  #posts del blog relacionats

En terra de Faraons: Egipte - 1a part
En terra de Faraons: Egipte - 2a part
En terra de Faraons: Egipte - 3a part





EN TIERRA DE FARAONES: EGIPTO - 4a PARTE (Y ÚLTIMA): EL CAIRO


El Cairo es una ciudad con un fantástico patrimonio, a la vez que urbanísticamente es una ciudad muy desordenada y que ha ido creciendo sin ningún control, ni planificación, ni criterio. Creo que esto le resta mucho encanto, a pesar que hay quien opina que es precisamente uno de los atractivos de la ciudad: la convivencia de un El Cairo histórico y monumental con zonas con calles sin asfaltar, edificaciones que parece que de un momento a otro vayan derrumbarse, y que a menudo tienen todavía la fachada a medio construir y sin ventanas. Añadiré que no hay que alejarse mucho de las zonas históricas y céntricas para encontrar estos sectores digamos que muy poco cuidados y degradados.


Esta es pues la contradicción de esta gigantesca ciudad, la más poblada de África y del mundo árabe con unos 17 millones de habitantes (el área metropolitana).


Los orígenes de El Cairo se remontan a más de 2.000 años atrás, cuando los romanos construyeron una antigua fortaleza al lado del río Nilo, en la zona que corresponde al actual Barrio Copto.


Cuando los árabes invadieron Egipto en el S VII d C enseguida se establecieron en El Cairo, si bien la fecha “oficial” de la fundación de la ciudad es posterior, en el 969 cuando la Dinastía Fatimita conquistó Egipto y fundó la capital con el nombre de al-Qahirah, palabra árabe que significa “La Victoriosa”.


En mi opinión, uno de los principales atractivos del Cairo es la mezcla y fusión de culturas y civilizaciones que ha sufrido a lo largo de su historia y que todavía podemos apreciar sobre todo a través de sus monumentos: desde época romana, hasta la actualidad, pasando por los primeros cristianos, los llamados coptos, y después por el Islam, interrumpido por más de medio siglo bajo dominio británico (desde finales S XIX hasta 1954). 


A continuación daré un repaso de lo que pudimos visitar en El Cairo, siguiendo un criterio histórico, es decir empezando por lo más antiguo:


Museo Egipcio:Obviamente si sigo criterio histórico tenía que empezar por el Museo Egipcio, que contiene la colección más completa y extensa de piezas de una de las más grandes y originales civilizaciones de la historia de la humanidad: el Antiguo Egipto. Es un gran repaso a su historia, dado que encontramos expuestas piezas desde la Egipto Predinástico, que tienen una antigüedad superior a 5.000 años, piezas del Imperio Antiguo, Imperio Nuevo con el famoso Tesoro y joyas de Tutankhamon, y hasta época greco-romana.


La céntrica ubicación de este museo tiene los días contados, puesto que está previsto trasladarlo en el 2015 a Gizah, cerca de las Pirámides, a un gran edificio de nueva construcción.
Desgraciadamente le dedicamos poco tiempo, sólo unas 2 horas, porque era el último de los 2 días de visita por El Cairo y queríamos conocer el máximo posible la ciudad y tener una idea global.

Barrio Copto:Tal como he comentado antes, es la zona donde se establecieron los romanos y posteriormente también los primeros cristianos. Continúa siendo el barrio de los cristianos coptos ortodoxos, dado que todavía continúan en pie y como lugar de culto varias iglesias, algunas de ellas construidas antes de la invasión árabe en el S VII d C. 
Es un barrio tranquilo, porque que es una zona exclusivamente peatonal, y por lo tanto, es uno de los pocos lugares de la ciudad donde te olvidas que El Cairo es una inmensa metrópolis con un tráfico de vehículos constante y horroroso.
Como monumentos más aconsejables para visitar citaría la Iglesia de Santa María o Iglesia Colgante, la Iglesia de San Sergio y la Sinagoga, que sorprende encontrarla en medio del barrio cristiano y copto. 


Ciudadela de Saladino: Su construcción se inició en el 1176, bajo el gobierno de Saladino, el famoso sultán que se enfrentó al Rey de Inglaterra Ricardo Corazón de León en las Cruzadas de Tierra Santa, y que también pasó a la historia por ser un jefe militar íntegro, hombre honesto y de palabra y respetuoso con el enemigo.

Es un recinto amurallado situado e un cerro que domina El Cairo y comprende además de la fortaleza militar, 4 mezquitas, un palacio y otras construcciones.
La mezquita más famosa de esta ciudadela es la Mezquita de Muhammad Alí, más conocida popularmente como la Mezquita de Alabastro, debido a la presencia de este material parecido al mármol en algunas partes del monumento y construida en el S XIX.
Sin embargo, la ciudadela tiene otra mezquita mucho más desconocida y construida con menos lujo, que me gustó tanto o más que la de Alabastro; se trata de la Mezquita del Sultán al-Nasir Muhammad IbnQalawun, del periodo de los Sultanes Mamelucos, en el S. XIV.
Otro gran atractivo de la Ciudadela es que se trata de un excelente mirador de todo El Cairo y permite contemplar en la lejanía las Pirámides de Giza.


De esta visita tengo una anécdota simpática: 3 jóvenes egipcios, 2 chicas y 1 chico que rondarían los 20 años, me pidieron si podía salir en una foto con las 2 chicas. Inicialmente mi reacción fue de desconfianza, porque es práctica habitual en Egipto que algunas personas se ofrecen “amablemente” a los turistas para hacerte una foto, y después te piden la propina. En este caso me dijeron claramente que no, que ellos eran personas honradas que no hacían estas malas prácticas que dan mucha mala imagen del país. Por lo tanto acepté su petición. Porque se fijaron en mí? Llegué a la conclusión que fue debido a que iba con pantalones cortos, hecho muy excepcional en Egipto, y les debería de hacer gracia hacerse una foto con un extranjero que iba vestido así.


Jan el-Jalili (Khan el-Khalili): Lugar de visita indispensable de El Cairo, se trata de un gran bazar lleno de estrechas calles laberínticas con pequeñas tiendas, algunos bares y gente, mucha gente, los orígenes del cual se remontan al 1.382. 
Si os gusta comprar, o mirar y curiosear los productos de las paradas y locales, y entreteneros pausadamente y regatear, sin  duda este es el mejor lugar para perderse toda una mañana o toda una tarde o incluso todo un día. También es posible dedicar un rato a descansar en algún bar de la zona para tomar reposadamente un café o un té. 
Es precisamente un bar, el Café El Fishawi, uno de los lugares más emblemáticos de todo Jan el-Jalili, pues se trata de un local abierto ininterrumpidamente desde hace más de 200 años, concretamente desde 1773. Así mismo es conocido por el popular nombre de Café de los Espejos, debido a la presencia de este mobiliario decorativo en sus paredes tanto interiores como exteriores. Aconsejo hacer una pausa para tomar un café o un té, servido este último con tetera árabe metálica tradicional y acompañado de auténticas hojas de menta, que le dan un sabor y aroma únicos.
Otro lugar muy aconsejable de visitar y situado en las inmediaciones de Jan el-Jalii es la Mezquita de Al Azhar, una construcción de gran belleza, de época fatimita, erigida entre el 970 y 972 con posteriores modificaciones y restauraciones.
Acabaré Jan el-Jalili con otra anécdota más o menos simpática: mientras comíamos en la terraza de un bar situado en Midan Hussein, una bonita y gran plaza rodeada de palmeras y muy cercana a Jan el-Jalili, un hombre muy simpático se acercó para ofrecernos sus servicios como taxista. Dado que el taxista nos había dicho que tenía una furgoneta donde cabíamos todo el grupo – lo formábamos 7 personas-, que nos esperaba a la hora que le dijéramos para volvernos al hotel, y que el precio nos pareció muy razonable, aceptamos. 
Tuvimos un retorno de lo más “entretenido” al hotel: los 7 dentro de una diminuta furgoneta con 8 asientos, conducción “rally”, música egipcia sonando muy alta por el aparato de música a menudo acompañada de golpes de “claxon”, y charla bastante divertida con Juanito, el nombre del taxista. Por desgracia, la conducción temeraria no es una práctica aislada: la 1a noche en El Cairo, un taxista nos condujo hasta el hotel a más de 100 km/h haciendo zig-zag entre los otros coches por una avenida no precisamente bien asfaltada y llena de arena y gravilla. Fue el momento del viaje en que más temimos por nuestra integridad.


Mezquita y Madrazssa den Sultán Hassan: Es un monumento que desgraciadamente sólo pudimos contemplar desde fuera, dado que llegamos a las 5 de la tarde, cuando cierran los museos y monumentos del Cairo. Es una construcción del S XIV y está considerada una obra maestra de la arquitectura mameluca de El Cairo.


Tanto el Barrio Copto, como la Ciudadela de Saladino, Jan el-Jalili y la Mezquita y Madraza del Sultán Hassan forman parte de El Cairo Histórico, considerado como Patrimonio de la Humanidad por la Unesco desde 1979.


Midan Tahrir y El Cairo moderno: No podía faltar un apartado final dedicado a la parte moderna y de más actualidad del Cairo. 

En los últimos tiempos Tahrir se ha convertido posiblemente en la plaza urbana más conocida de todo el mundo debido a que ha sido el lugar elegido para las grandes manifestaciones y reivindicaciones por parte de la población de El Cairo, la más conocida de las cuales es la que hizo caer el régimen de Mubarak en el 2011. 


Tahrir es una palabra árabe que significa “liberación” y es el nombre que recibió esta plaza en 1952, cuando Egipto dejó de ser una monarquía constitucional para convertirse en República.
Después de haber visitado in situ la Plaza Tahrir, entiendo que ha sido el lugar elegido para manifestarse, dado que es un inmenso espacio abierto con capacidad para muchos miles de personas. Su situación es privilegiada, porque está muy cerca del Museo Egipcio, igual que del campus de la Universidad Americana de El Cairo y otras sedes institucionales y gubernamentales; es por lo tanto el corazón de El Cairo Administrativo, pero también un importantísimo núcleo comercial de la ciudad, con presencia de tiendas de moda y otras multinacionales por las calles más próximas, que pudimos recorrer rápidamente justo después de salir del Museo Egipcio.


Bien, hasta aquí mi relato del viaje en Egipto al cual he dedicado 4 capítulos. Ahora sólo falta hacer un pequeño balance:
En 1r lugar considero que ha sido una experiencia muy positiva, a pesar de que no puedo negar que he encontrado cosas que no me han gustado. Entre los aspectos más negativos del viaje puedo destacar que El Cairo me ha decepcionado, no sé si debido al eterno colapso del tráfico, o desorden urbanístico; en fin que no me he encontrado cómodo. Tampoco me ha gustado la propina "obligada" para entrar en mezquitas y otros lugares gratuitos, la actitud agresiva de algunos vendedores, sobre todo en Edfu y Kom Ombo, o la habitual ausencia del listado de precios en inglés en restaurantes y comercios, que te obliga a estar en guardia, o que el guía te lleve de visita a una fábrica de perfumes en Assuan en vez de poder ir a ver el Obelisco Inacabado u otro monumento .

Como positivo destacaría primero, que ha habido muy buen ambiente entre todos los miembros del grupo del viaje, incluyendo el guía local; pero sobre todo que me ha permitido conocer una civilización apasionante, única y milenaria, y además me ha enriquecido mucho haber conocido otra cultura, religión, costumbres y también continente nuevo, África. No puedo obviar que hasta el 2012 mi currículum viajero, excepto un viaje a los EE.UU. y otro a Turquía, se ha limitado a Europa, básicamente Europa Occidental, y conocer otros mundos y países abre la mente y tendría que ayudar a ser más comprensivos y tolerantes. 


Bien, sólo espero que los que no conozcáis Egipto os animéis a visitarlo, no os decepcionará, si no todo el contrario.



Relatos de otros viajeros #postamigos

- Viajar code: Verónica: El Cairo
- Mi baúl de blogs: Interior de la Pirámide de Kefren
Otros  #posts del blog relacionados

En tierra de Faraones: Egipto - 1a parte
En tierra de Faraones: Egipto - 2a parte
En tierra de Faraones: Egipto - 3a parte
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...