VIATGES PEDRAFORCA

Ara que ha arribat la primavera i s’han acabat els dies freds i curts de l’hivern, és una gran època per sortir a contemplar molts paisatges que tornen a “despertar” després del parèntesi hivernal. És especialment una època indicada per a altituds mitjanes, ja que l’alta muntanya encara conserva gruixos considerables de neu i és millor deixar-la per a finals de primavera i estiu, és clar, sempre que no desitgeu fer alguna sortida amb esquís, raquetes, o equipats amb bones botes de muntanya, piolet i grampons, que igualment són prou atractives. A més a més és millor buscar alçades mitges durant aquesta estació, perquè a partir de juny la calor apreta massa i també perquè els camps ja no tenen aquests tons verds que els fan tant atractius i fotogènics. Aquesta vegada hem triat un indret que és especial per a molts catalans: Montserrat, doncs es tracta del centre “espiritual” de Catalunya, ja que la Verge de Montserrat, la “Moreneta”, és la Patrona de Catalunya. Es

El Caire és una ciutat amb un fantàstic patrimoni, alhora que urbanísticament és una ciutat molt desordenada i que ha anat creixent sense cap control, ni planificació, ni criteri. Crec que això li resta molt encant, tot i que n’hi ha que opinen que és precisament un dels atractius de la ciutat: la convivència d’un El Caire històric i monumental amb  zones amb carrers sense asfaltar, edificacions que sembla que d’un moment a l’altra puguin esfondrar-se, i que sovint tenen encara  la façana a mig construir i sense finestres. Afegiré que no cal allunyar-se gaire de les zones històriques i cèntriques per a trobar aquests sectors diguem que molt poc cuidats i degradats. Aquesta és doncs la contradicció d’aquesta gegantesca ciutat, la més poblada d’Àfrica i del món àrab amb uns 17 milions d’habitants (l’àrea metropolitana). Els orígens d’El Caire és remunten a més de 2.000 anys enrere, quan els romans van construir una antiga fortalesa a la vora del riu Nil, a la zona que corre