Pirineus Orientals, Pirineus mediterranis (Catalunya Nord - França , juny 2014)

Cotlliure

Els Pirineus Orientals és un Departament de França - l’equivalent a una província espanyola - situat al Sud del país, la capital del qual és Perpinyà (Perpignan).

De totes maneres molts catalans i catalanes l’anomenem Catalunya Nord, per motius tan històrics com lingüístics:

Històricament perquè durant més de 500 anys havia pertangut als dominis de la Corona Catalano-Aragonesa i després als del Regne d’Espanya fins l’any 1659, en què es va signar el Tractat dels Pirineus i que va suposar la seva annexió a França.

A nivell lingüístic, perquè és un territori de parla catalana, tot i que malauradament és idioma minoritari, en part degut a que l’Estat Francès no li ha donat ni li dóna prou suport oficial, especialment en el camp de l’ensenyament.

Un altre aspecte que  cal destacar de la Catalunya Nord és que geogràficament parlant, és un territori privilegiat, atès que presenta una gran diversitat de paisatges: des de la costa, tant de llargues platges de sorra com de petites cales i penya-segats, passant per extenses zones de vinya, fins a l’alta muntanya, amb cims nevats bona part de l’any i  que arriben gairebé als 3.000 m.

El Canigó, possiblement el cim més emblemàtic de la Catalunya Nord, amb una alçada total de 2.784 m

D’aquesta manera és totalment factible pujar un cim superior als 2000 m. pel matí, i a primera hora de la tarda banyar-se a les aigües del Mediterrani, i tot sense fer més de 50 km.

Després de la breu introducció del marc històric i geogràfic em centraré en el relat del nostre viatge de 3 dies realitzat el mes de juny de 2014:

Mapa de la Catalunya Nord (Pyrenèes Orientales) amb els llocs visitats 

1r dia – dissabte 7 de juny

La intenció inicial d’inaugurar la temporada de platja després del llarg parèntesi hivernal  no serà possible, perquè malauradament el temps no acompanya: per la costa està tapat en forma de núvols baixos i boires.

Afortunadament la regió té suficients elements d’interès com per no avorrir-nos. Un d’aquests atractius es tracta de l’art romànic, molt present a la zona, i justament la primera visita del dia serà un monestir romànic, relativament poc conegut i inèdit per a nosaltres:

És Sant Genís les Fonts, (Saint Génis des Fontaines), situat al poble del mateix nom, a uns 25 km. de La Jonquera i El Pertús (Le Perthús) i a uns 10 km. de la costa.

Sant Genís les Fonts és una abadia benedictina que apareix documentada per primera vegada el 819, per tant es funda pocs anys després que el territori hagués estat alliberat del domini islàmic per part dels francs .

L’abadia té diferents fases constructives i de remodelacions, però és especialment important l’etapa del s. XI, perquè possiblement és la primera mostra d’art romànic català coneguda.

Detall de la llinda romànica del s. XI de l'església de Sant Genís les Fonts (Saint Génis-des-Fontaines)

En concret es tracta de la llinda de la porta occidental de l’església, en que trobem una bella escultura molt ben conservada presidida per Crist dins la mandorla i rodejat de 3 apòstols a cada costat. L’escultura té una inscripció que ha permès datar-la de l’any 1019 o 1020.

A més de la llinda, l’abadia té un interessant claustre romànic del s. XIII amb molts capitells decorats i amb la particularitat de tenir 3 classes de marbre de diferents colors: blanc, rosa i negre.

Finalitzada la visita de Sant Genis el cel continua tapat pel litoral, però no perdem l’esperança d’anar a la platja, i per això ens dirigim a Cotlliure, a uns 15 km.

Cotlliure (Collioure en francès) és un bonic poble de la Costa Vermella, que es caracteritza per ser un litoral sinuós amb cales i penya-segats d’una franja d’uns 20 km. que comença just a la frontera entre l’Estat Espanyol i el Francès i arriba fins Argelers (Argelès-sur-mer).

Cotlliure

Atès que Cotlliure és el poble amb més encant de tota la Costa Vermella, és força turístic i freqüentat, i si voleu trobar aparcament gratuït heu de deixar el cotxe allunyat del centre, a l’altra banda de la carretera.

De Cotlliure cal destacar diferents atractius: els carrers estrets amb les cases de diferents colors càlids, el port amb les barques de pescadors, el Castell Reial, l’església del s XVII amb un campanar a tocar del mar, i la tomba del gran poeta Antonio Machado, mort a l’exili l’any 1939.

Malauradament el dia no s’arregla i ens resignem definitivament a no poder anar a la platja.

La següent visita és Castelnou, un poble interior del que tenim molt bones referències, i realment no sortim decebuts: arquitectura medieval, amb muralles, castell, cases de pedra, decoració floral dels carrers... en fi una delícia passejar pel poble, que està considerat com un dels Pobles més bonics de França.

Castelnou

Havent dinat encara tenim pendent un darrer destí:

És també visita de patrimoni cultural, però en aquesta ocasió és un jaciment arqueològic – ja tocava -, que està situat a molt pocs km. de Perpinyà:  l’Oppidum de Ruscino.

Oppidum de Ruscino

En aquesta ocasió he de reconèixer que les restes arqueològiques són escasses i poc atractives; els murs més alts difícilment superen el mig metre d’alçada.

De totes maneres és un jaciment que ha aportat molta informació, atès que és freqüentat des del Neolític, i coneix fases d’ocupació intensa durant el Bronze Final, Edat del Ferro, Període ibèric, romà, i Edat Mitjana.

Possiblement l’element més destacat de Ruscino és una cabana de la Primera Edat del Ferro, totalment reconstruïda entre 2007 i 2010 damunt les restes d’una antiga casa trobades in situ l’any 2000.

Una altra dada interessant és que la part del jaciment ocupada des de la Prehistòria fins la invasió islàmica del s. VIII, s’acaba destruint i abandonant definitivament quan  la regió és conquerida pels Francs, ja que aquests funden un nou assentament a uns centenars de metres, que s’anomenarà Castro Rossilione, del qual deriva l’actual nom de la regió: Rosselló.  D’aquest jaciment encara es conserva l’església romànica i una torre de l’antic castell, que  esdevé la residència del Comte de Rosselló entre els s. VIII i X.

Cabana de la 1a Edat del Ferro, Oppidum de Ruscino

Després de Ruscino, i abans d’anar a l’hotel, comprarem alguna cosa per sopar, i ja que som a "la France " tenim molt clar el que volem menjar: patè, formatge i vi. Hi ha alguna cosa millor?

Respecte l’allotjament, aquest viatge hem reservat un hotel d’una cadena francesa “low cost” que no coneixíem, Fasthôtel  , i la nostra valoració és favorable, excepte en un petit detall: el wifi és de pagament.

2n dia -  diumenge 8 de juny

Avui posarem a prova la nostra resistència física, perquè serà un dia destinat a fer senderisme per alta muntanya.

El lloc triat és la Serra de Madres, un massís situat a la comarca del Conflent i molt menys conegut que el propers cims del Canigó, Puigmal o Carlit, però del que tenim molt bones referències.

El Roc de Madres en 1r terme a la dreta, és amb 2.469 m. el cim més alt de la Serra de Madres.

Al fons, el Massís del Carlit

El punt on deixem el cotxe és el Col de Jau, situat a 1.513 m. i volem arribar fins el Roc de Madres, a 2.469 m. , per tant és un desnivell considerable, de gairebé 1.000 m.

El tram inicial fins el refugi del Calhau transcorre per una pista de poc desnivell que travessa un bonic bosc mixt de faigs i pins. Cal aclarir que és una pista en mal estat, desaconsellable per a turismes.

A partir del refugi de Calhau la pista agafa més pendent i poc després es transforma en corriol que en alguns moments es perd.

Arribem al cim després de més de 3’5 hores de pujada, i de resistir algunes ratxes de fort vent a les parts més altes; però no és el cim del Roc de Madres, sinó el Roc Negre, de 2.459 m.- només 10 metres menys que el Roc de Madre -.  Hem agafat un camí equivocat a mitja pujada, però no ens importa, sinó tot el contrari, ja que des del cim estant podem apreciar que l’accés final al Roc de Madres per la vall de la Castellana encara està nevat i sense piolet i grampons potser no haguéssim passat.

Esclat de colors a la Serra de Madres

El cim té molt bones vistes, llàstima que el dia no està del tot nítid i no ens permet veure el mar. Així mateix cal destacar que durant el camí passem per alguns paratges que et treuen l’alè, ja que som a finals de primavera i el verd intens dels prats contrasta espectacularment amb el blanc de les congestes de neu i el groc de la flor de la ginesta.

De tornada al cotxe comprovem que  les més de 7 hores de caminada passen factura, però el nostre esperit inquiet i viatger ens diu que encara podem realitzar  un  darrer esforç i fer una darrera visita:

Es tracta de Mosset, un poble que ve de camí, situat a només 12 km. del Col de Jau, i a l’igual que Castelnou està catalogat com un dels pobles més bonics de França.

Mosset

Tot i estar força cansats, no ens penedim d'haver-nos aturat a passejar per Mosset, atès que conserva part de les muralles, algunes cases antigues, el castell i un traçat medieval.

3r dia - dilluns 9 de juny

Avui tenim un programa més “relaxat”, ja que el dia anterior va ser molt exigent físicament, i tampoc es tracta d'acabar el viatge esgotat i estressat.

Si el dia abans vam fer muntanya, avui torna a tocar patrimoni cultural, i anirem a al Departament francès veí, l’Aude, que es coneix com el País Càtar, per la forta implantació que hi van tenir els càtars durant els s. XII i XIII.

Castell de Peyrepertuse

Si voleu coneixer una mica en profunditat qui van ser els càtars, aquí us deixo un interessant enllaç: Catarisme.

Els càtars van deixar un llegat monumental força abundant, i un dels elements més destacats són els castells.

Bé doncs avui visitarem un d’aquests castells càtars, que serà el de Peyrepertuse, situat a uns  48 km. al NordOest de Perpinyà.

Peyrepertuse és sens dubte un dels castells càtars més impressionants, atès que a la seva arquitectura hem d’afegir la ubicació, dalt d’una escarpada muntanya que aprofita com a defensa natural algunes cingleres amb caiguda vertical de fins a 80 m.

Arqueològicament està documentada l’ocupació de Peyrepertuse des de l’època romana, i la primera menció que fan les fonts escrites és l’any 1.070, en que pertanyia al Comtat de Besalú.

Segles més tard, en el marc de la croada contra els càtars, quan el senyor del castell era Guillem de Peyrepertuse, aquest va lliurar-lo voluntària i definitivament al Rei francès Lluís IX l’any 1240, després d’haver estat excomunicat pel Papa de Roma a causa de simpatitzar amb les idees càtares i d’acollir al seu castell alguns heretges càtars perseguits.

El castell es compon de 3 parts diferenciades:

-El recinte baix o jussà, situat a l’extrem Est i que és el castell primitiu.

-El recinte mitjà, on trobem una construcció poligonal possiblement destinada com a quadra per a cavalls i ases, animals indispensables a l’Edat Mitjana.

-El recinte sobirà, o superior, també anomenat castell de Sant Jordi, al qual s’accedeix per una espectacular i vertiginosa escala tallada a la roca coneguda com escala de Sant Lluís, en honor al Rei francès Lluís IX. Aquesta part és la més nova, i es construeix quan el castell ja pertany als dominis de la Corona de França.

El castell de Sant Jordi, a la zona més elevada de tot Peyrepertuse

Si us interessa aprofondir coneixements del castell de Peyrepertuse aquí us deixo un interessant enllaç: Chateau-Peyrepertuse

Quan arribem al cotxe després d’aquest recorregut apassionant per la història i l’arquitectura militar medieval que ens ofereix Peyrepertuse, donem per finalitzada aquesta fantàstica escapada de 3 dies per la Catalunya Nord o Pyrenèes Orientales.