RUTA PER 10 TRESORS MODERNISTES DE BARCELONA

El modernisme és un gran moviment artístic que es va estendre per Europa des de  1890 i fins als voltants de 1910, si bé cal tenir present que no va tenir una implantació global, sinó que va dependre molt de cada zona i/o país. No obstant a nivell intern de cada país també hi va haver diferències marcades en la presència del modernisme, com el cas de Bèlgica, en què fora de la capital, Brussel.les, l’”Art Nouveau” – denominació que rep el modernisme tant a Bèlgica com a França-  és gairebé testimonial.

Segons el catedràtic d’història de l’art José Antonio Ramírez Domínguez és possible distingir  3 característiques comunes en el modernisme europeu:
  

1. Els antecedents del modernisme es troben en el “medievalisme” d’algunes nacions europees, essent el neogòtic anglès (gothic revival) i català 2 exemples destacats.
2. El modernisme pretén imitar els processos i les formes de la naturalesa, i per això existeix un clar predomini de les línies corbes,  les formes asimètriques,  i motius florals i  animals. De totes maneres pel que respecta a l’ús de les línies corbes l’arquitecte escocès Mackintosh és un dels casos excepcionals i opta més per la línia recta. 
3. Com a rebuig per la funcionalitat i la dissociació entre la bellesa i la vida quotidiana que havia aportat la revolució industrial, el modernisme tracta d’aconseguir una fusió entre la vida i l’art, de manera que l’edifici ideal és concebut com una gran obra d’art i un gran  conjunt que integra també l’escultura, la vitralleria, el trencadís, la pintura, la forja, el mobiliari i les arts decoratives. En aquest sentit no ha de sorprendre que grans arquitectes modernistes com Gaudí també haguessin dissenyat alguns mobles com cadires, bancs i miralls per als seus edificis.

En aquest marc històric i de transició del S XIX al S XX Barcelona va ocupar un paper destacadíssim, atès que va ser una  de les ciutats europees on el modernisme va tenir més èxit i acceptació.

Durant la segona meitat del s. XIX Barcelona va viure una gran època de prosperitat econòmica i de creixement urbanístic, en què hi va tenir molt a veure l'Exposició Universal de 1888, un esdeveniment que és considerat com el tret de sortida del modernisme a Barcelona.

De totes maneres cal matisar que alguns arquitectes com Domènech i Montaner i Gaudí ja havien construït alguns edificis d’estil modernista amb anterioritat a l’Exposició Universal de 1888.

En aquest context de gran prosperitat econòmica un dels grans afavorits va ser la burgesia barcelonina ( i catalana), especialment la burgesia industrial, que s’havia enriquit molt.

Aquesta burgesia va ser un dels principals promotors de la nova arquitectura, que va trobar una gran oportunitat de lluir i exhibir el seu poder econòmic en les seves noves residències, moltes d’elles construïdes a l’Eixample, la zona que s’havia posat de moda a la ciutat, després que s’haguessin enderrocat les muralles l’any 1854.

La Casa Comalat, un exemple d'edifici modernista construït a l'Eixample de Barcelona

No obstant, l’arquitectura modernista no només va ser exclusiva de l’Eixample, sinó que també van construir-se nous edificis a Ciutat Vella o bé  a altres zones que en aquella època encara no estaven integrades a Barcelona, com Sarrià, Sant Gervasi, o Gràcia, i que anirien destinats com a segones residències.

Malgrat el paper tan important que va tenir la burgesia en el modernisme de Barcelona, no podem obviar que els edificis modernistes a més de ser destinats a habitatges per a les classes més benestants van tenir altres usos: com a equipaments públics (hospital, palau de justícia), fàbriques, col·legis o bé esglésies.

No puc finalitzar aquest preàmbul sense fer un petit esment de la vessant més intel.lectual i literària del modernisme, que va suposar una reafirmació del sentiment català que havia sorgit amb  la “Renaixença”, el moviment cultural nascut durant el segon quart del s. XIX,  que va recuperar l’ús del català després d’haver estat prohibit per Felip V l’any 1716 amb els Decrets de Nova Planta.

Abans de passar a fer el recorregut per aquests 10 tresors modernistes de Barcelona us deixo l’enllaç als articles de la Cristina, el Floren i el Jordi, perquè novament tots 4 participem en un nou repte conjunt dedicat al modernisme a Europa, Espanya, Catalunya i Barcelona respectivament. No deixeu de llegir les seves interessantíssimes propostes, que es complementen molt bé:

- Cristina: diez obras imprescindibles del modernismo en Europa
- Floren: 10 edificios modernistas que no debes perder de vista (en España)
- Jordi: Modernismo catalán: 10 obras maestras más allá de Barcelona

Mapa amb els 10 edificis de la ruta modernista per Barcelona

Bé, som-hi amb la ruta modernista per Barcelona que us he preparat, en què he intentat reunir tant la màxima varietat possible d’edificis: habitatges, esglésies, col·legis, hospitals, fàbriques; així com el major número possible d’arquitectes més enllà de Gaudí, Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch.

1 - Palau Güell

El Palau Güell és una obra de joventut de Gaudí, que en aquella època tenia 34 anys, i va ser el un dels primers encàrrecs que va rebre d’Eusebi Güell, que volia construir la seva residència familiar en uns terrenys propers a la cèntrica Rambla de Barcelona.

Les obres van començar l’any 1886 i van finalitzar l’any 1890. En el Palau Güell Gaudí ja va poder deixar el seu segell personal en diferents punts de la casa, destacant els espectaculars forjats de la façana,  el menjador amb pintures murals, i el terrat, amb unes xemeneies de formes capritxoses que recorden les de la Pedrera.

L’any 1984 el Palau Güell va ser inscrit en la Llista del Patrimoni Mundial de la Unesco com a part integral del bé “Obres d’Antoni Gaudí”.

2 - Editorial Montaner i Simón

A l’igual que el Palau Güell, l’editorial Montaner i Simón és un edifici del modernisme primerenc, que va ser construït per un altre arquitecte emblemàtic del modernisme català: Lluís Domènech i Montaner.

Ramon Montaner i Francesc Simón havien fundat l’empresa Editorial Montaner i Simón l’any 1861, l’any 1879 van comprar uns terrenys al carrer Aragó, a l’Eixample de Barcelona, que estava en plena fase de creixement i van encarregar la construcció de la nova seu de l’editorial al jove arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que va començar els treballs l’any 1881 i que era nebot de Ramon Montaner, un dels 2 socis de l’editorial.

L’edifici va ser acabat totalment l’any 1885 i  va ser el primer en tot l’Eixample de Barcelona en combinar l’ús del maó vist amb ferro a la façana, alhora que incorporava elements de l’arquitectura clàssica i mudèjar, així com el vidre, que proporcionava llum natural.

Des de l’any 1990 és la seu de la Fundació Antoni Tàpies.

3 - Casa Macaya

L’industrial Romà Macaya i Gibert  va encarregar  l’any 1898 a l’ arquitecte Josep Puig i Cadafalch  - junt amb Gaudí i Domènech i Montaner van ser els 3 arquitectes de més renom del modernisme català - el projecte d’una gran mansió familiar al Passeig de Sant Joan, a l’Eixample de Barcelona, que va ser finalitzada l’any 1901.

Tota la façana, tret del sòcol de pedra, és estucada en blanc i recoberta d'esgrafiats i també destaca per les escultures, que són obra d’Eusebi Arnau.

Cal citar com a detall anecdòtic que al capitell esquerre de l’entrada principal  hi ha la figura d’un ciclista, molt possiblement una representació de l’arquitecte Puig i Cadafalch, que simultàniament dirigia les obres de remodelació de la Casa Amatller i havia de desplaçar-se amb bicicleta d’una casa a l’altra.

Així mateix el pati interior és interessant, amb alguns elements decoratius de caire arabitzant

Actualment la Casa Macaya pertany a l’Obra Social de la Caixa.

4 - Església de la Mare de Déu del Roser de Pompeia (Caputxins de Pompeia)

L’orde dels caputxins va encarregar a l’arquitecte Enric Sagnier la construcció d’una nova església i d’un nou convent a la Diagonal de Barcelona l’any 1908.

El conjunt de l’església i el convent va ser finalitzat l’any 1915, en estil neogòtic,  emprant-se com a material únicament la pedra a la façana de l’església, i combinant pedra i maó al convent.

Així mateix cal destacar que a la façana de l’església hi ha 2 obres escultòriques de Josep Llimona: un relleu a la porta i la imatge de Sant Francesc d’Assís al gablet superior. 

5 - Palau Mornau

Entre tants edificis modernistes que trobem distribuïts per Barcelona hi ha alguns que injustament passen desapercebuts, i el Palau Mornau, situat a Ciutat Vella, n’és un d’ells.

Tot i ser un edifici del S XVI o XVII, Manuel Joaquim Raspall - un arquitecte modernista especialment conegut pels seus treballs a diferents municipis del Vallès Oriental – hi va fer una important ampliació i reforma l’any 1908, que va donar-hi l’actual aspecte modernista.

Com elements més destacats de les reformes de Raspall cal fer esment d’una bonica tribuna afegida a la primera planta de la façana del carrer Ample, els ferros forjats dels balcons, així com la decoració interior.

6 - Col·legi de les Teresianes

És una de les obres menys conegudes d’Antoni Gaudí, que inicialment no havia rebut l’encàrrec del projecte, sinó que va ser contractat l’any 1889, quan ja s’havien posat els fonaments de l’edifici en uns terrenys que havia comprat la Companyia de Santa Teresa de Jesús a Sant Gervasi, que encara no era un barri de Barcelona, sinó un municipi independent.

En la construcció de l’edifici Gaudí va estar condicionat pel baix pressupost, que obeïa tant als limitats recursos econòmics com al desig d’austeritat de la Companyia de Santa Teresa de Jesús.

La solució que va adoptar Gaudí va ser l’ús del maó, un material molt més econòmic que la pedra, però que no era infreqüent entre els arquitectes modernistes.

De totes maneres Gaudí no va tenir problemes per afegir-hi el seu segell personal, ja sigui amb elements decoratius com les creus de quatre braços als angles de l’edifici, o bé amb reixes de ferro forjat a la façana.

L’edifici està rematat amb merlets com si fos un castell, un detall que alguns estudiosos de l’obra de Gaudí han vist com una al·lusió a l’obra de Santa Teresa “El Castell Interior”.

7 - Casa Comalat

La Casa Comalat tot i no ser molt coneguda, és considerada com un dels millors exemples del modernisme de l’Eixample de Barcelona.

Va ser construïda entre 1906 i 1911, en un estil modernista tardà, i l’arquitecte encarregat del projecte va ser Salvador Valeri i Pupurull.

La façana principal de la casa dóna a l’avinguda Diagonal, però al meu parer la més original i espectacular és la part posterior, que dóna al carrer Còrsega, i que exhibeix un fantàstic repertori de l’art modernista: ceràmica i trencadís de diferents colors, vitralls, asimetries, curvatures.

Nogensmenys, l’interior de la casa també està bellament decorat, però malauradament és privada, i el porter no em va deixar passar del vestíbul ni tampoc em va deixar fer cap foto – això sí, m’ho va dir educadament-.

8 - Hospital de Sant Pau

A finals de s. XIX l’edifici medieval de l’Hospital de la Santa Creu, situat a Ciutat Vella, resultava clarament obsolet davant el gran creixement demogràfic i les noves necessitats de Barcelona.

L’any 1896 es produí un fet que afavorí el trasllat de l’hospital a una zona allunyada de la Barcelona medieval: la defunció del ric banquer Pau Gil i Serra, que va deixar en testament un fons per a un nou hospital, condicionat a que comptés amb tots els avenços tecnològics, mèdics i arquitectònics de l’època i a que fos erigit sota l’advocació de Sant Pau.

Era qüestió de temps que arribessin a un acord els marmessors de Pau Gil i la Junta de l’Hospital de la Santa Creu, acord que finalment es va formalitzar l’any 1901, i que va permetre que ja a l’any següent es pogués col·locar la primera pedra.

L’arquitecte escollit per a dur a terme el projecte del nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va ser Lluís Domènech i Montaner, un dels de més prestigi del moment.

Domènech i Montaner va comptar amb total llibertat a l’hora de dissenyar el  gran recinte hospitalari que ocuparia una extensió equivalent a 9 illes de l’Eixample, i es va inspirar en els hospitals més moderns d’Europa del moment, que estaven construïts mitjançant pavellons aïllats entre sí per motius d’higiene.

No obstant va afegir algunes solucions arquitectòniques inèdites fins el moment, com una galeria subterrània que comunicava els pavellons entre sí.

En la construcció dels pavellons Domènech i Montaner va optar pel maó, i no va escatimar recursos en l’original decoració tant interior com exterior, amb abundància de mosaics, ceràmiques policromades, escultures, forja i vitralls.

Lluís Domènech i Montaner va morir l’any 1923, amb  les obres sense finalitzar, una tasca que va completar el seu fill Pere Domènech i Roura l’any 1930, quan l’hospital finalment va poder ser inaugurat per Alfons XIII.

L’any 1997 l’Hospital de Sant Pau junt amb el Palau de la Música Catalana, que també és obra de Domènech i Montaner, va ser inscrit en la Llista del Patrimoni Mundial de la Unesco.

9 - Fàbrica Casaramona

El modernisme també va ser capaç d’endinsar-se en el camp l’arquitectura industrial, i la Fàbrica Casaramona n’és un dels millors exemples.

Josep Puig i Cadafalch va ser l’arquitecte contractat l’any 1909 per l’industrial cotoner Casimir Casaramona per a projectar i construir la seva nova fàbrica als peus de la muntanya de Montjuïc, atès que l’anterior, que estava al barri del Raval de Barcelona, s’havia cremat recentment.

La Fàbrica Casaramona és un model d’arquitectura funcional de maó, però sense descuidar els detalls ornamentals típics del modernisme català: el ferro forjat, la ceràmica, el trencadís, i els merlets de maó.

Així mateix cal destacar que va ser una de les fàbriques més modernes  i segures de l’època,  de manera que es va construir en mòduls o pavellons enlloc d’una sola nau, per tal d’evitar la propagació de possibles incendis. En aquest sentit les 2 característiques torres de la fàbrica eren antics dipòsits d’aigua com una mesura més contra incendis.

La Caixa (Caixabank) va comprar la fàbrica l'any 1963 i l'any 2002 va transformar-la en la seu del Caixaforum, després d'haver realitzat una gran restauració i importants reformes en què van intervenir arquitectes de gran prestigi com Arata Isozaki.

10 - Torre Andreu ( La Rotonda)

L’avinguda del Tibidabo, situada a la part alta de Barcelona, va néixer com un projecte d’urbanització en forma de ciutat jardí i com a segona residència per a les classes adinerades, ideada pel doctor Salvador Andreu, que havia comprat moltes hectàrees de terreny en aquella zona l’any 1900.

Moltes de les cases que trobem per aquesta elegant avinguda van ser construïdes en estil modernista, i una de les més destacades és la Torre Andreu, més coneguda com “La Rotonda”, situada just a l’inici de l’avinguda.

Adolf Ruiz i Casamitjana va ser l’arquitecte que va projectar La Rotonda, inaugurada l’any 1908 com un equipament hoteler, concretament l’Hotel Metropolitan, que va adquirir gran prestigi durant les primeres dècades del s. XX.

La Rotonda és un edifici en forma d’L , amb un cos cilíndric al vèrtex, que està rematat per un característic templet-mirador, que és el que dóna nom a l’edifici. Lluís Bru i Salellas va ser el responsable de la decoració ceràmica d’aquesta pèrgola, amb una vistosa policromia de temàtica diversa.

Malauradament una part de la decoració modernista ha estat suprimida al llarg de les diverses reformes que ha sofert l’edifici.

La darrera reforma important va finalitzar l’any passat, i tampoc ha estat exempta de polèmica, perquè el Grup Nuñez i Navarro – propietari de l’edifici des de 1999- ha estat acusat d’haver estat poc respectuós amb la rehabilitació, i a més a més ha hagut d’acatar una sentència judicial del TSJC desfavorable als seus interessos.