ROCAMADOUR, LA GOUFFRE DE PADIRAC I ALTRES INDRETS AMB ENCANT DEL LOT (FRANÇA)
El
tercer dia del nostre viatge al Perigord vam visitar la Gouffre de Padirac i alguns pobles amb encant del Departament
del Lot (Olt en llengua occitana), situat a la regió francesa d’Occitània,
excepte Collonges-la-Rouge, bonic poble ja ubicat al Departament de Corrèze. Els quatre pobles que vam visitar són Rocamadour, Autoire, Carennac i Collonges-la-Rouge, i pertanyen a l'Associació dels Pobles més bonics de França.
Va
ser un dia aprofitat al màxim, perquè vam arribar a Collonges-la-Rouge, el
darrer poble visitat, quan el sol ja s’havia amagat a l’horitzó.
Bé,
som-hi doncs amb la crònica d’aquesta ruta pel Departament del Lot,
1-ROCAMADOUR (Lot)
Rocamadour
(Ròcamador en occità) és un dels pobles més bonics, emblemàtics i turístics de la regió
d’Occitània, i possiblement també de tota França. La bellesa de l’indret,
enclavat als vessants d’un penya-segat excavat pel riu Alzou, atreu molts
milers de visitants cada any, de manera que en temporada alta és un indret
excessivament massificat. No obstant, l’arribada massiva de visitants no és pas
cap novetat, perquè a partir del s. XII Rocamadour va ser un important centre
de peregrinació que acollia els pelegrins devots de la Verge Negre de Notre
Dame de Rocamadour i de Sant Amador, la tomba del qual va ser descoberta l’any
1166 al mateix Rocamadour, i que segons la llegenda va ser un ermità que havia
viscut a la zona uns segles abans. Nogensmenys, una altra llegenda, molt més
inversemblant, identifica Sant Amador com a Zaqueu, un dels deixebles de Jesús.
El
fet és que d’una modesta ermita amb una petita comunitat de monjos benedictins,
a mitjan s. XII va transformar-se en un gran santuari amb 8 esglésies i
capelles per on hi van passar devots il·lustres, entre ells alguns reis
francesos.
Aquesta
efervescència de Rocamadour com a gran centre europeu de peregrinacions va
començar a decaure a partir del s. XV, i a més a més en èpoques posteriors les
estructures del Santuari van patir greus desperfectes, especialment durant les
Guerres de Religió del s. XVI i la
Revolució Francesa.
És
per això que davant l’amenaça de ruïna dels edificis, al s. XIX van realitzar-se unes importants obres de
restauració que van finalitzar l’any 1872.
Quant
a la disposició urbanística de Rocamadour, la població s’estructura en tres
nivells, que coincideixen amb els tres estaments medievals:
1-
La part baixa de Rocamadour, la més propera al riu, és la concentrada a banda i
banda de la “rue” de la Couronnerie, el carrer principal, i que va paral·lel al
riu Alzou. Conserva 3 de les antigues portes d’entrada a la “cité” i actualment
és un carrer ple de botigues i restaurants. Des de la “rue” de la Couronnerie
surt la Gran Escala (Grand Escalier), un tram de 216 graons (algunes fonts
donen 220 o 223 graons) que condueixen al gran Santuari de Rocamadour. Molts
pelegrins van pujar de genolls aquests 216 graons
2-
Part intermèdia: És la zona on està situat el Santuari, adossat a la paret
rocosa de la cinglera. Al voltant de la Plaça de Sant Amador hi trobareu la
basílica de Saint-Saveur, una cripta i set capelles, una de les quals, la
capella de Notre-Dame, és la que custodia la Verge negra de Notre-Dame de
Rocamadour. A l’interior d’aquesta capella també trobareu alguns exvots, com
els grillets de presoners que havien complert condemna, o els vaixells de
mariners que havien sobreviscut a naufragis. La presència de vaixells en
miniatura és degut a que Notre-Dame de Rocamadour és considerada a la Bretanya
com la patrona dels mariners i pescadors. Un viacrucis us portarà des del
Santuari fins el castell de Rocamadour
3-
Part superior. És la zona situada al capdamunt de la cinglera, on hi trobareu
el castell de Rocamadour, que s’alça imponent 150 m per sobre de la vall del
riu Alzou, i que en l’Edat Mitjana seria domini exclusiu de l’estament
nobiliari. Actualment tothom, pertanyi o no a la noblesa, pot accedir a la part
del castell oberta a les visites. Encara que sigui una part molt petita del
castell, us recomano pagar els 2 euros d’entrada, perquè les vistes de
Rocamadour i dels voltants són excel·lents. El castell, a l’igual que el
Santuari, va haver de ser restaurat al s. XIX. A uns pocs centenars de metres
del castell hi ha l’Hospitalet, un petit nucli de població que a l’Edat Mitjana
era el lloc d’acollida dels pelegrins que arribaven a Rocamadour.
2- GOUFFRE DE PADIRAC (Lot)
La
Gouffre de Padirac és una immensa cavitat natural situada al cor del gran
altiplà calcari de les Causses de Quercy. Abans de penetrar a les profunditats
de la terra és possible adonar-se de les enormes dimensions de l’orifici: 35
metres de diàmetre i 75 metres de profunditat. No obstant, encara haureu de
baixar a més profunditat, perquè el riu subterrani circula a 103 metres sota
terra.
Avui
en dia podeu baixar còmodament en ascensor o per escales, però el seu
descobridor, Édouard-Alfred Martel, va baixar per primer cop l’any 1889 amb
l’ajuda d’una gran escala de mà; i 10 anys més tard, l’any 1899 la Gouffre de
Padirac va obrir oficialment al públic.
Dels
més de 40 km de xarxa de galeries subterrànies, només són oberts al públic una
mica més d’1 km, amb un petit tram pel riu subterrani que fareu amb barca.
Durant
el recorregut prepareu-vos per badar davant de tanta meravella geològica: primer
amb el passeig amb barca, que passa sota la Grande Pendeloque, una enorme
estalactita de 60 metres d'altura, que penja sobre el Lac de la Pluie (Llac de la Pluja).
Després, durant el circuit a peu, podreu contemplar la increíble Salle du Grand
Dôme (Sala de la Gran Cúpula), amb el sostre que arriba a una alçada de 94 metres; i finalment el
Lac des Gours (Llac dels Gours), un increïble llac format amb “gours”, dics de
calcita naturals que donen el nom a aquest llac.
Encara que l'entrada sigui cara, 21,50 euros en temporada alta, és un indret que us recomano visitar sí o sí.
3- AUTOIRE (Lot)
Autoire
(Altoire en occità) és un petit poble del Departament francès del Lot situat als peus del circ homònim, un
bonic paratge natural, en què el riu s’engorja entre els penya-segats i forma
un espectacular salt d’aigua de 50 m.
Els
orígens d’Autoire es remunten al menys a finals de s. IX, moment en què surt
documentat per primer cop.
D’època
medieval es conserva l’església de Sant-Pierre i Sant-Paul, construïda a finals
del segle XI i principis del s. XII, si bé modificada i reformada en èpoques
posteriors, especialment durant la Guerra dels 100 anys, que va ser
fortificada.
Al
voltant de l’església de Sant-Pierre i Sant-Paul trobareu alguns racons amb
molt encant, com les cases amb entramat de fusta del carrer major, o la Place de
la Fontaine (Plaça de la Font), presidida per una font decorada amb dofins de
bronze.
També
cal destacar que per ser un poble petit, hi trobareu un important número de
palaus i mansions, un reflex de l’època
de més esplendor d’Autoire, quan ja havia finalitzat la Guerra dels 100 anys,
va tornar la pau i les famílies benestants de Saint-Céré van instal·lar-hi les
seves segones residències, com el bonic Castell de Limargue, situat als afores
d’Autoire.
Per
a finalitzar amb Autoire, cal esmentar que està merescudament considerat com un
dels Pobles més bonics de França.
4- CARENNAC (Lot)
Carennac
és un bonic poble del Departament francès del Lot situat a la riba del riu Dordonya, amb uns orígens que es
remunten almenys fins el s. X, quan apareix mencionada l’església de
Saint-Saturnin de Carennac.
Posteriorment,
a mitjan s. XI, la poderosa Orde de Cluny hi funda el priorat de Saint-Pierre
(Sant Pere), i s’hi instal·la una nombrosa comunitat monàstica, que al llarg
dels segles XI XII s’anirà enriquint amb moltes donacions i donarà origen al
poble de Carennac.
La
Guerra dels Cent anys va afectar greument Carennac i el seu priorat, que va
caure en la ruïna i l’abandó.
A
partir de mitjan s. XV Carennac es recupera: es restaura el Priorat, i
posteriorment al s. XVI es construeix el “chateau des Doyennes” (castell dels
Degans) i es fortifica el conjunt del Priorat, davant els possibles perills de
les Guerres de Religió de França del s. XVI.
Carennac
és així un harmònic conjunt d’edificis de pedra amb les teulades de tons
marronosos i vermellosos, en què destaca en primer lloc la imponent església romànica
de Sant Pere, que té un magnífic timpà del s. XII, on hi apareix representat el
Pantocràtor rodejat del Tetramorf (els símbols dels 4 evangelistes) i dels 12
apòstols. Per arribar a aquesta joia escultòrica del romànic haureu de
traspassar una porta fortificada i entrar a un bonic pati, on hi trobareu
l’església, i 2 altres elements notables
de Carennac: el claustre, d’estil romànic i gòtic, i el castell dels Degans.
A
l’igual que Autoire, Carennac és considerat com un dels Pobles més bonics de
França.
5- COLLONGES-LA-ROUGE (Corrèze)
Collonges-la-Rouge
(Colonjas en occità) és un bonic poble situat al Departament francès de
Corrèze, amb una característica molt especial: el color vermell de la pedra sorrenca
de les seves cases, que procedeix dels grans dipòsits de gres de la propera
conca de Brive.
El
naixement de Collonges-la-Rouge és
remunta a l’any 782, quan va esdevenir un priorat dependent de l'abadia de
Charroux. Al voltant d'aquest establiment religiós es va formar una vila
fortificada que va acabar per incorporar-se als dominis del Vescomtat de
Turenne a mitjan s. IX.
El
període de màxima prosperitat de Collonges-la-Rouge va ser al s. XVI, en una
conjuntura de gran riquesa generada pel comerç del vi i de l’oli de nous.
D’aquesta manera, la rica burgesia i la noblesa van promoure la construcció de grans mansions i palaus, que a Collonges reben
el nom de castells. Més de 25 edificis de Collonges-la-Rouge estan catalogats
com a Monument Històric, la majoria dels quals són d’aquest període, com els
castells de Benge, Maussac i Vassinhac dels segles XV i XVI, la casa Ramade de
Friac, o la casa de la Sirena, del s. XVI, anomenada així per la presència a la
façana de l’escultura d’una petita sirena. Moltes d’aquestes mansions i
castells tenen grans torres, que ha fet que Collonges-la-Rouge rebi el sobrenom
de la "ciutat de les vint-i-cinc torres".
Quant
a arquitectura religiosa, cal destacar en primer lloc l’església de
Saint-Pierre (Sant Pere), construïda als
segles Xi i XII , ampliada a
finals de l'edat mitjana, fortificada durant les guerres de religió, i amb un
magnífic timpà i campanar romànics. A uns pocs metres de la monumental església
de Sant Pere trobareu la capella dels penitents, del segle XIV.
En
definitiva, passejar pels carrers de Collonges-la-Rouge és fer un viatge en el
temps i tornar a finals de l’Edat Mitjana i al Renaixement.
Finalitzo amb una dada curiosa i interessant: va ser Charles Ceyrac, alcalde de Collonges-la-Rouge entre 1965 i 1996, el gran impulsor de l’Associació dels Pobles més bonics de França, de la què Collonges en forma part ben merescudament.
Algunes dades pràctiques
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada