RUTA PEL BAIX ARAGÓ: DELS IBERS A LA GUERRA CIVIL

 

 

El Baix Aragó històric és un territori que s’estén pel nord–est de la província de Terol i pel sud de la província de Saragossa. No obstant, és important no confondre'l amb la comarca del Baix Aragó, creada l’any 2002, que té un territori més petit, amb la capital a Alcanyís, i que engloba 20 municipis de la província de Terol.

A nivell històric, la presència humana al Baix Aragó es remunta a molts milers d’anys enrere, d’acord amb les escasses troballes d’eines lítiques del Paleolític Inferior.  

Al llarg del temps, tant al Paleolític Mig i Superior, al Neolític com al Bronze diferents grups humans van ocupar els territoris del Baix Aragó i se n`ha pogut documentar la seva presència en diferents jaciments arqueològics.

Els ibers, que van aparèixer al territori del Baix Aragó a partir del s. VI aC, són possiblement la cultura que ha proporcionat més restes arqueològiques, amb més de 20 jaciments arqueològics documentats. Un d’aquests jaciments és el que vaig visitar en aquesta ruta pel Baix Aragó.

La presència humana al Baix Aragó data de milers d'anys enrere. Poblat iber del Cabezo de Alcalá, Azaila 

Curiosament, es coneixen menys jaciments arqueològics de l’època romana.

L’Edat Mitjana és època de grans canvis: la caiguda de l’Imperi Romà, l’entrada dels Visigots, el domini Àrab, i finalment el Regne d’Aragó. 

En la present entrada us proposo una ruta per 3 indrets històrics del Baix Aragó, que cronològicament comença amb un jaciment arqueològic del període protohistòric, és a dir iberoromà, continua amb un monestir cistercenc del s. XII, i finalitza amb un poble que va patir els horrors de la Guerra Civil i les ruïnes del qual s’han adequat per a les visites turístiques.

No us estranyi que comenci la ruta pel Baix Aragó amb el monestir cistercenc enlloc del jaciment arqueològic iberoromà, perquè he respectat l’ordre amb què vaig visitar aquests 3 indrets del Baix Aragó.

Bé, som-hi doncs amb aquesta ruta pel Baix Aragó

 

1- MONESTIR DE NOSTRA SENYORA DE RUEDA

(Punt A al mapa interactiu)

El monestir de Nostra Senyora de Rueda és una de les grans joies de l’art cistercenc medieval d’Aragó. Va ser fundat a finals de s. XII durant el regnat d’Alfons II, i les obres de construcció van allargar-se fins el s. XIV. Malauradament, a causa de la Guerra de la Independència i de les desamortitzacions de Mendizábal al s. XIX l’estat del monestir de Rueda va anar deteriorant-se, amb amenaça de ruïna, de manera que va ser necessària una profunda restauració i rehabilitació, que va començar als anys 70 del s. XX.

El conjunt monàstic de Rueda està format per l’església, el claustre, les dependències indispensables per a la vida de la comunitat dels monjos (sala capitular, refetor, cuina, dormitori, escriptori...), així com la Galeria, el Palau Abacial i l’Hostatgeria. No obstant, aquests 3 darrers edificis mencionats són el resultat d’ampliacions posteriors,  entre els s. XVI i XVIII.

L’església del Monestir de Rueda és un edifici de 3 naus sense creuer, amb voltes de creueria i arcs apuntats, i respon als cànons de senzillesa, austeritat, i gairebé absència total de decoració que imperava a l’arquitectura dels monestirs cistercencs.

Adossat a la nau meridional de l’església del Monestir de Rueda trobareu el claustre, construït en diferents moments entre els s. XIII i XIV, essent l’ala de llevant la més antiga, de mitjan s. XIII. És en aquesta ala on trobareu el que és possiblement l’element més destacat a nivell artístic de tot el Monestir de Rueda: la sala capitular.

Sala Capitular del Monestir de Nostra Senyora de Rueda, Baix Aragó

La sala capitular és l’indret on es reunia a diari tota la comunitat de monjos per a celebrar el “capítol”, és a dir, llegir algun dels capítols de la Regla de Sant Benet, alhora que es tractaven afers logístics i de convivència de la comunitat, així com la confessió dels pecats que podien haver comès els monjos. La sala capitular de Rueda té una excepcional bellesa i riquesa artística, que s’aparta de l’austeritat dels monestirs cistercencs. És un espai rectangular,  amb una porta central y dos finestrals laterals, decorats amb arquivoltes i amb puntes de diamant, i l’interior té dos pilars centrals octogonals amb voltes de creueria. Tres finestrals a la paret aporten una gran lluminositat a la sala capitular.

Des del claustre podreu apreciar la característica torre mudèjar octogonal del monestir de Rueda, afegida posteriorment al s. XIV al damunt de la capçalera de l’església.

Al voltant del claustre trobareu les altres dependències indispensables en la vida de la comunitat monàstica: el dormitori, el refetor (menjador), la cuina, l’escriptori, el calefactori...

Un cop hagueu sortit del recinte del monestir, podreu visitar la gran sínia, o roda, d’origen medieval, que probablement va donar nom al monestir. Aquesta sínia feia arribar al monestir l’aigua des del riu Ebre.

Si voleu saber els preus, horaris, comprar en línia l'entrada i/o ampliar els coneixements, aquí teniu l’enllaç a la web oficial del Monestir de Rueda.

2- JACIMENT IBEROROMÀ DEL CABEZO DE ALCALÁ

(Punt B al mapa interactiu)

El Cabezo de Alcalá és un turó situat a uns 2 km del poble d’Azaila, al Baix Aragó, a la província de Terol, i a uns 15 km al sud del riu Ebre. En aquest turó, que reuneix unes òptimes condicions de defensa naturals, s’hi va construir cap el s. VIII aC un poblat, que va estar ocupat fins el primer terç del s. I aC, moment en què va ser destruït i incendiat de forma violenta, en el marc de les Guerres Sertorianes, un conflicte civil entre 2 bàndols romans que va tenir lloc a la Península Ibèrica.

Durant els 700 anys de vida d'aquest jaciment arqueológic del Baix Aragó, hi ha hagut 3 fases d’ocupació: la primera, relacionada amb la cultura hallstàttica i pre-ibera; una segona fase, del període ibèric ple; i una tercera fase, ja sota la clara influència de Roma.  

La fase més antiga del Cabezo de Alcalá és la que es coneix menys, perquè pràcticament es limita a les troballes de les necròpolis, situades als peus del turó.

Les restes visibles de les cases i carrers del poblat situat al turó del Cabezo de Alcalá són bàsicament del període iberoromà, perquè l’”oppidum” iberoromà va ser construït damunt les ruïnes del poblat de la fase d’ibèric ple. D'acord amb la mida del poblat  i de les restes arqueològiques trobades, sembla força clar que el Cabezo de Alcalá va exercir un paper dominant respecte els altres poblats ibers de la zona, que estarien en una posició jeràrquicament dependent. 

Entre els elements més destacats del poblat del Cabezo de Alcalá cal assenyalar un temple romà situat just davant l’entrada al poblat. A l’interior d’aquest temple romà es van desenterrar les restes d’un grup escultòric format per un personatge masculí, que podria ser un cabdill local, una figura femenina, i un cavall.

Fora del recinte emmurallat del poblat del Cabezo de Alcalá s’han trobat unes termes romanes, unes de les més antigues excavades a Espanya, i les restes d’una rampa d’assalt, una de les poques que s’han conservat al món romà. Aquesta rampa d’assalt va ser construïda per part de les tropes de Pompeu per tal de destruir el poblat del Cabezo de Alcalá, perquè havia  donat suport a Sertori. Això va succeir entre els anys 75 i 69 aC i la ciutat va quedar arrasada completament, tal com han evidenciat les restes de cendres, material cremat i sostres esfondrats trobades de forma generalitzada per tot l’”oppidum”.

Al poble d’Azaila trobareu el centre d’interpretació del Cabezo de Alcalá, amb plafons explicatius de la cultura ibèrica i del jaciment arqueològic, així com rèpliques de les restes del grup escultòric del temple romà, d’altres escultures de bronze, i de vasos ceràmics.

Si voleu saber els preus i horaris de visita del jaciment, aquí teniu aquest enllaç al Centre d’interpretació del Cabezo de Alcalá. 

 

3- BELCHITE VIEJO

(Punt C al mapa interactiu)

Belchite és un municipi del Baix Aragó situat uns 50 km al sud-est de Saragossa i és especialment conegut perquè va ser l’escenari d’un dels episodis més cruents i sagnants de la Guerra Civil, que  va tenir lloc entre finals d’agost i inicis de setembre de l’any 1937. L’estiu de 1937 Belchite estava en poder del bàndol de Franco i l’Estat Major de l’exèrcit republicà va decidir emprendre una ofensiva per intentar conquerir Saragossa, però abans calia prendre Belchite i altres poblacions que quedaven camí de la capital aragonesa. L’ofensiva sobre Belchite va començar el 24 d’agost de 1937, però malgrat quedar completament encerclada en 2 dies, la resistència va ser tan ferotge que gairebé va caldre combatre casa per casa fins que finalment Belchite va caure el dia 6 de setembre de 1937, gairebé 2 setmanes després d’haver començat l’ofensiva de Belchite. El resultat va ser un poble en ruïnes, i més de 5.000 víctimes entre morts i ferits. Va ser una victòria pírrica, perquè la línia del front de guerra gairebé no va avançar i l’exèrcit republicà va haver de desistir de prendre Saragossa.

Malgrat que Franco havia promès reconstruir Belchite, uns mesos més tard va canviar d’opinió; va optar per deixar Belchite en ruïnes com a testimoni  i record de la destrucció causada per l’exèrcit republicà, i va ordenar la construcció del nou poble de Belchite al costat de l’antic. En la construcció del nou poble de Belchite s’hi van utilitzar com a mà d’obra  presoners de guerra del bàndol republicà.

Pel que fa a Belchite Viejo, així s’anomena el poble destruït durant la Guerra Civil, encara és possible apreciar part del seu patrimoni malmès, en què destaquen la Torre del Rellotge, del s. XV, i les esglésies de Sant Martí de Tours, dels s. XIV a XIX, i de Sant Agustí, del s. XVII. La Torre del Rellotge és l’únic element que queda del que va ser l’església de Sant Joan i a pocs metres s’hi va aixecar a la postguerra una gran creu de ferro en homenatge als caiguts en la batalla de Belchite. Sant Agustí és una església que no es pot visitar, atès el seu estat ruïnós i el perill d’esfondrar-se, mentre que l’església de Sant Martí de Tours sí que és visitable per dins.

Ruïnes de l'església de Sant Martí de Tours, Belchite Viejo

L’església de Sant Martí de Tours possiblement és l’edifici més emblemàtic de Belchite Viejo, atès que destaca per la seva monumentalitat, i encara es conserva el seu campanar deteriorat i parts dels seus murs de maó.  Cal assenyalar que en aquesta església alguns experts en la matèria asseguren haver sentit fenòmens paranormals que s’identificarien amb les veus de combatents i ferits de la Guerra Civil, perquè l’església va ser durant la Guerra Civil refugi i hospital de sang.

Si voleu visitar Belchite Viejo per dins, només ho podeu fer amb visita guiada. En el meu cas, ja no quedaven entrades per l’hora que m’interessava, i em vaig haver de conformar amb veure-ho des de l’exterior. No és el mateix, i em vaig perdre l’explicació dels guies, però atès que les tanques són de reixes hi ha zones de Belchite Viejo que s’aprecien força bé des de l’exterior, sobretot l’església de Sant Martí, situada a un extrem del poble.

Si us interessa saber els preus, horaris i ampliar coneixements, aquí teniu l’enllaç a la web oficial de Belchite Viejo.

Mapa interactiu de la ruta pel Baix Aragó amb els 3 llocs visitats