RUTA DE TARDOR DE 3 DIES PELS PIRINEUS DE LLEIDA

Els Encantats, Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

Aprofitant que el dia 1 de novembre ha coincidit en divendres, vàrem decidir-nos per anar 3 dies al Pirineu de Lleida, a gaudir de la tardor i de l’espectacle que ens ofereix amb els canvis de colors dels arbres caducifolis.

Només teníem el dubte de si el cicle de tardor estaria molt avançat, i per tant trobaríem les fulles caigudes i els arbres pelats, o bé pel contrari: arribaríem en el moment òptim de tonalitats cromàtiques. Per sort, aquesta 2a realitat va ser la que vam trobar-nos a la majoria de zones visitades.

Ara passaré a detallar-vos el nostre recorregut:

Mapa del Pirineu de Lleida amb els llocs visitats encerclats amb vermell

1r dia: divendres 1 de novembre

Ben d’hora ben d’hora sortim de casa, a les 6.30 del matí, per tal d’aprofitar el dia, que ara són curts, i també per evitar les maleïdes retencions a les carreteres.

Hem reservat hotel a la Val d’Aran ( a Vielha, la capital)  les 2 nits, i per tant hem d’anar cap allà.

No obstant l’excursió del dia no és a la mateixa Val d’Aran, si no una mica abans, concretament a la boca sud del Túnel de Vielha.

I per què precisament aquí,  us preguntareu?

La resposta és clara: als voltants de la boca Sud del Túnel de Vielha hi ha una interessant concentració de fagedes, i no volem perdre aquesta oportunitat.

Aparquem el cotxe a la boca Sud del túnel de vielha, al costat de l’Espitau de Vielha, antic refugi -actualment està tancat- fundat a finals de S XII, que durant molts segles va oferir alberg als viatjants que anaven a peu  a la Val d’Aran, i que encara havien de salvar el darrer obstacle, el Port de Vielha, a 2.423 m, i nevat una bona part de l’any. Cal tenir present que el Túnel de Vielha no es va inaugurar fins l’any 1948, i que per tant el camí del Port de Vielha era força freqüentat fins ben entrat el S XX.

Espitau de Vielha i vall de Mulleres

Després de la breu ressenya històrica de l’Espitau de Vielha torno a centrar-me en l’excursió: la intenció és agafar el GR 11, baixar cap el Sud i endinsar-nos al bosc de Conangles, un magnífica massa forestal formada bàsicament per faigs i avets.

Els arbres més propers a l’Espitau de Vielha han perdut gairebé totes les fulles, però a mesura que anem perdent altitud comencem a apreciar el festival de colors.

Bosc de Conangles

Una mica més a baix del Refugi de Conangles abandonem el GR 11 i entrem a la Vall del Besiberri, amb la finalitat d’arribar fins  la capçalera de la vall, on hi ha 2 magnífics estanys, situats a tocar de la zona perifèrica de protecció del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Vall de Besiberri

El camí de pujada al 1r llac és un autèntic espectacle: aquí els colors de tardor estan al seu millor moment, i no parem d’aturar-nos a gaudir d’aquests moments.

A l’estany de Besiberri arribem en unes 2,15 h des del cotxe, amb alguns trams de pujada molt directa que ens fa suar de valent, però ha merescut la pena arribar-hi, perquè  és un indret fantàstic.

Estany de Besiberri

Més amunt hi ha l’estanyet de Besiberri, més petit, al que arribem en uns altres 45 minuts aproximadament i que està presidit per un refugi metàl·lic, el Refugi  Besiberri, situat a un esperó rocós uns 50 m per sobre.

Aquest 2n estany no és tan bonic com el 1r, perquè és molt rocallós i sense vegetació, però no deixa de tenir atractiu.

Atès que el dia és curt no ens podem recrear excessivament i xino-xano tornem al cotxe, que hi  arribem poc després de la posta de sol.

2n dia: dissabte 2 de novembre

Avui sí ens quedarem a la Val d’Aran, una vall – per a qui no ho sàpiga – única dins del territori català, ja que és atlàntica, és a dir, el riu que la vertebra, la Garona,   no desemboca al Mediterrà, sino a l’Atlàntic, en territori francès. Això fa que tingui unes característiques molt especials i diferents de la resta de valls del Pirineu català, tant a nivell climàtic com de vegetació.

La zona triada és la Vall de Toran, situada a l’extrem Nord de la comarca aranesa, amb el límit amb França, i que no coneixem.

Vall de Toran

És una allargada i estreta vall, plena de fagedes, i molt salvatge i solitari – al llarg de tota la vall només hi ha 3 petits pobles - .

Deixem el cotxe on acaba l’asfalt, una mica més amunt del Refugi dera Honeria, i comencem a pujar riu amunt, direcció mines de Liat.

En aquesta vall la tardor està una mica més avançada respecte Conangles o Besiberri, però per sort encara és possible apreciar bé els contrastos de colors a moltes zones.

Després de gairebé 1,5 hores de pujada per una engorjada vall amb bosc mixte de faig i coníferes arribem a una magnífica explanada on s’obre el paisatge, és el Plan des Grauèrs.

Aquest paratge té un bonic salt d’aigua, i aquí sí els faigs estan en el seu millor moment de colors.

Aprofitant que el bosc està espectacular decidim pujar una estona més, fins que la massa forestal gairebé s’acaba.

Plan des Grauèrs, Vall de Toran

Atès que la ruta ha estat més curta que el dia anterior, ens permet fer una darrera visita abans de fer-se fosc, i ens decidim per Varradòs, una vall que tampoc coneixem i molt coneguda pel Saut deth Pish, un dels paratges naturals més visitats de la Val d’Aran.

El Saut deth Pish és una bonica cascada d’aigua amb una caiguda d’uns 20 m, però l’interès de Varradòs no es limita únicament al salt d’aigua: abunda el bosc mixt de coníferes i faigs, que encara mantenen els colors de tardor, i a més, l’orientació de la vall proporciona una excepcional panoràmica de  l’Aneto i el Massís de la Maladeta.

Saut deth Pish

3r dia: diumenge 3 de novembre

Avui el dia està tapat i amb boira a les zones més altes de la Val d’Aran, per tant ens veiem obligats a fer una “mini” ruta del romànic aranès: comencem per Vielha, la capital de la comarca, amb un petit, però interessant nucli antic en què destaca l’església de Sant Miquèu, del S XIII-XV amb afegits d’èpoques posteriors, la Tor deth generau Martinhon, del S XVI, així com altres edificis del S XVII. 

Campanar de Sant Miquèu de Vielha

Acabada la visita a Vielha, anem direcció Est cap Escunhau, que té l’església de Sant Pèir, un bonic temple d’estil romanico-gòtic, amb una portalada decorada.

Després d’Escunhau visitem Arties, situada a molt pocs km., presidida pel majestuós pic del Montardo, i amb una de les esglésies més emblemàtiques i importants del romànic aranès: Santa Maria d’Arties, que té una portalada decorada, un retaule gòtic i pintures murals del S XVI.

Arties

Si us interessa ampliar informació del romànic de la Val d’Aran aquí us deixo un enllaç a la web oficial del Conselh Generau d'Aran

Quan acabem de donar un tomb per Arties, són les 12 del migdia i el cel continua tapat. Atès que encara és aviat decidim passar a la vessant Sud dels Pirineus de Lleida i anem a.. El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, que fa més de 15 anys que no hi hem tornat. La decisió és encertada, perquè poc després de superar el Port de la Bonaigua, a 2.076 m, - i que fa de divisòria d’aigües entre conca atlàntica i conca mediterrània dels pirineus – el sol llueix.

La intenció és anar a Espot, aparcar el cotxe a l’entrada del Parc Nacional – és prohibida la circulació als vehicles a motor a tot el Parc - i anar a peu fins l’estany de Sant Maurici.

La curta excursió – 1 h de pujada fins Sant Maurici- és una meravella, perquè el bosc també està en el millor moment de colors de tardor, tot i que no són faigs, sinó majoritàriament bedolls.

Estany de Sant Maurici

Des de Sant Maurici voltem una part del llac fins arribar a la bonica cascada de Ratera, i pel camí tenim impressionants panoràmiques dels Encantats i la resta de muntanyes que envolten l’estany.

Després d’un total de 3 hores de caminar arribem al cotxe gairebé a les 5 de la tarda i donem per finalitzat aquest fantàstic recorregut de 3 dies pel Pirineu de Lleida.



Relats d'altres viatgers #Postamics

- Mis Viajes y sensaciones relata una excursió pels Estanys de Sant Maurici, Ratera i Amitges
- La Maleta de Glo narra l'excursió Del Pla de Beret a Montgarri (Val d'Aran)